🔻Poema d’amor cerca dona
Poema d’amor cerca dona:
sense límit de primaveres,
però de poques tardors.
Bona assaltadora de tristeses.
Que a vegades posi messions a tot allò perdut.
Vacunada contra l’impossible.
Imprescindible somriure a mans plenes.
Es valorarà capacitat de confidència.
Abstenir-se cors d’or,
dames de respectables costums,
princeses d’arrodonits merlets.
S’ofereix:
despatx propi en aquests versos
amb vistes a un xàfec de dubtes.
Cap sou, però comissió en els somnis.
Immediata incorporació a la complicitat.
Interessades entrar sense trucar
no sense abans haver cremat
tot tipus de referències.
Poema d’amor cerca nom de dona.
🔻 Digau-li amb flors
Reculli per ella
violetes de John Donne,
margalides de Darío,
safrà i lliris de Ballagas.
La lorquiana, voladora, rosa errant
i la rosa capficada de Pessoa.
La rosa porpra de Salinas
ben guarnida per les seves espines fondes.
Les molt roges de Verlaine
i fins i tot les que don Antonio tallàs
de l’hort de Ronsard.
Clavells d’Alberti
del missudia ferits.
Flors de l’altar de Cavafis
i flors blaves salades de Neruda.
Totes generosament regades
amb rovada de Blake,
farcides amb el que Gustavo Adolfo
inundà Sevilla d’espera.
Saquegi per ella
la Primavera de Hölderlin.
Desoli el jardí de la poesia.
Podi els colors de la Terra.
Però no oblidi que en l’amor
sovint són imprescindibles
també les Flors del Mal.
🔻Eterna maledicció
Quantes llunes
vagaren estèrils pel cel
llançant inútils lluentors
a un animal dormit.
Quantes nits
va estar oberta la teva porta
per a cap sigil.
Quantes vegades
demanares morro i te vaig donar llavis,
demanares urpes
i vaig contestar abraçades.
Ara estic condemnat
a no trobar jamai descans;
mentre el teu perfum existeixi
un alarit meu
esmitjarà l’aire.
Estic llepant les ferides
d’una altra absència.
Estic plorant com un llop
el que no vaig saber defensar
com un home.
🔻La florista de l'Havana
I digues
no volgueres estar mai
a l’altre costat de la rosa?
Deixa’m aquesta nit que te dugui
a l’altra costat de la flor,
en la qual existeixen el seu perfum i la seva nostàlgia.
Que per una vegada no pertanyi
a un amor estrany,
que es mustiïn d’esperar-te
el amants de la riba
i els coixins dels hotels.
Però ella s’allunya,
i com una verge sembrant pètals
al pas solemne d’un rei,
mostra el camí a la nit de l’Havana.
A la vora de la rosa xopa de cervesa
m’ha deixat una pregunta:
No volgueres estar mai
a l’altre costat de la rosa?
🔻El retorn improbable
Embolicat en un nigul
de música i de rialles
que fan callar el vent,
un navili engoleix els raïls de l’aigua.
Les veles no són blanques ni negres,
sinó llaurades amb cent retalls
que foren faldes d’altres tantes donzelles.
Els ocells llepen els pals
esquitxats d’un vi jove.
A la coberta Ariadna flirteja amb la bèstia
i el timó obeeix a un bibliotecari cec
que recita llargues sagues islandeses.
Egeu decideix que això és més
del que un rei que es vani pot suportar
i d’un bot batia la mar.
No seria bell que per una vegada
els prínceps no sortissin victoriosos?
🔻Pedro Flores. Con la vida en los talones. Tenerife: Baile del Sol, 2003.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada