🔻La terra
Un món com un arbre esqueixat.
Una generació desarrelada.
Uns homes sense altre destí que
apuntalar les ruïnes.
Romp la mar
a la mar, com un himen immens,
gronxen els arbres el silenci verd,
les estrelles crepiten, jo les escolt.
Només l’home està sol. És que se sap
viu i mortal. És que se sent fugir
–aquest riu del temps cap a la mort–.
És que vol quedar. Seguir seguint,
pujar, a contra mort, fins allò etern.
Li fa por mirar. Tanca els ulls
per dormir el somni dels vius.
Però la mort, des de dins, ve.
Però la mort, des de dins, vetlla.
Però la mort, des de dins, mata.
…La mar –la mar–, com un himen immens,
els arbres movent l’aire verd,
la neu en flames de la llum en suspens…
🔻Igual que vosaltres
Desesperadament cerc i cerc
qualque cosa, què sé jo què, misteriós,
capàç de comprendre aquesta agonia
que em gela, no sé amb què, els ulls.
Desesperadament, despertant
ombres que jeuen, morts que conec,
avencs de somnis, cerc i cerc qualque cosa,
què sé jo on, si sabés com.
A vegades, em figura que ja sent,
què sé jo què, que ja l’alç i el toc,
que té cor i que és viu,
no sé en quina sang o xarxa, com un peix vermell.
Desesperadament, el retenc,
tanc el puny, estrenyen només l’aire…
Desesperadament, seguesc i seguesc
cercant, sense saber per què, en el profund.
He aixecat pedres fredes, faldes
tebes, roses, blaves, d’altres tons,
i allà no hi havia més que ombra por,
no sé de què, i un buit silenciós.
Vaig alçar el front al cel: el vaig mirar
i vaig restar, per què, oh Déu!, dubtós:
dubtant entre qui sap, si sabés
què sé jo què, ja de res i de tot.
Desesperadament, aqueixa és la cosa.
Cada vegada més sense causa i més absort
què sé jo en què, sense què, oh Déu, cercant
el mateix, igual, oh homes, que vosaltres.
🔻Enquesta
Vull trobar, vaig cercant la causa del sofriment.
La causa eixuta del sofriment a vegades
banyat en sang, en llàgrimes i en sec
moltes més. La causa de les causes de les coses
horribles que ens passen als homes.
No a Juan de Yepes, a Blas de Otero, a Leon
Bloy, a César Vallejo, no, no cerc això,
què va, vaig cercant solament
la causa del sofriment
(del sofriment eixut),
la causa eixuta de sofriment a vegades…
I sempre tornar a començar.
Em deman qui gaudeix amb què sofreixin els homes.
Qui s’afaita a favor del vent de l’angoixa.
Què succeeix a la secció d’Immortalitat
quan segons totes les proves ens morim per sempre.
Sabem poc en matèria de sofriment.
Estam molt orgullosos amb aquest orgull,
però si jo els argüesc amb el sofriment no saben què dir-me.
Miri vostè a la guia telefònica,
o a la Bíblia, és fàcil que allà trobi qualque cosa.
I agaf la Bíblia telefònica,
i agaf
amb les dues mans la Guia de Pecadors,,
Des dels set anys
escoltant el mateix a totes hores, cel sant,
sant, sant, com de Déu a la fi obra mestra!
Però, del sofriment, com el primer dia:
muts i flagel·lats a doble columna. És horrible.
🔻Assegurança
Cada vegada més a poc a poc.
Cau el bellveure, les ungles,
úniques que em resten, se’m cauen de les mans,
excepte una que resta penjant,
una
ungla
aferrada al seu dit per un pèl,
així és la vida, de cada vegada ens movem més a poc a poc
en el terreny de la mort,
tirant dies al cistell dels mesos, aquests
al dels anys, i, senzillament,
ens quedam sense res entre les mans,
morts des dels peus al cap,
per sempre segons les estadístiques.
🔻Cita al marge
Deix el camí. Caic en el silenci.
Tancau les portes. Estic tramant
el fil de la vida al de la mort.
Obriu l’aixeta de la fe, és clar.
Ah, els homes són sols. Sobre tot,
els obrers de l’ànima edificant
sobtats cels en la seva nit obscura:
ratxes del nord contra les bastides.
Estim la mort anellada al dia.
Deix el camí. No me’n vaig. Descans.
I, quan sona la sirena, seguesc
a peu, a l’espatlla el baül.
I avanç.
Blas de Otero, Ancia, Visor, 1972 (1958)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada