Publicat a Cap Vermell, 25 novembre 2019
Can Patilla, 23 de novembre de 2019
Una vegada més som aquí per presentar un altre llibre i, com no pot ser d’una altra manera, segurament repetiré algunes de les coses que sempre dic. Perquè, en realitat sempre feim i deim el mateix. Donam voltes concèntriques al que alguns en diuen la nostra vida, que no és altra cosa que una repetició constant de tòpics que ens abriguen de la intempèrie davant la crua «realitat» que, per cert, no molts de pics ens acosta a la «veritat».
Sense un ordre concret vos aniré parlant sobre els quatre apartats d’aquest llibre i, finalment, en faré una reflexió general i vos contaré el que he sentit mentre el confeccionava i, també, com el veig ara, des de la distància que em dóna els molts mesus que fa que el vaig acabar. Per tant, potser faré una cosa poc habitual en les presentacions de llibres i en faré una crítica gairebé sincera, tant del llibre com del seu autor, un personatge que, com deia aquell, va i ve de Ciutat emprenyant amb la punyetera U.
Una de les coses que més me va impressionar quan vaig fer La Idea és infinita va ser poder posar noms i llinatges a alguna de les fotografies on hi sortien persones relacionades amb el socialisme gabellí. No cal dir que la més important per mi, va ser la del 1r de Maig de 1932, on, entre molta de gent, hi sortien els meus pares, en Climent i na Margalida, a més dels meus padrins, Joan Blai i Miquel Llull. Posar noms a totes aquelles persones va ser una tasca que ja de per si justificava la publicació d’aquell llibre. No cal dir que sense l’amu en Jaume Mengol o na Maria Rigus tot això hauria estat impossible. La seva bona memòria, la seva bona predisposició i la seva consciència de la importància que tenia identificar el màxim número de persones possibles, va fer que aquest llibre agafàs una dimensió humana que va molt més enllà del socialisme i també de les meves curolles històriques, i converteix el volum, La Idea és infinita, en un monument a la memòria i també, i especialment, en un monument a l’amor.
Ara gràcies, a Margalida Flaquer i a Mateu Bessó hem pogut posar cara a la primera persona que públicament i per escrit es va declarar del socialisme el 1909 a les pàgines d’El Obrero Balear que, com tots sabeu, era l’òrgan d’expressió del Partit Socialista entre 1900 i 1936. Aquesta persona era Llucià Pascual, del qual no en sabem moltes coses, però sí que era una persona compromesa amb la Idea i també que va arribar a tenir algun càrrec relacionat amb el moviment obrer local, ja que va ser president del sindicat d’oficis varis El Renacimiento Obrero.
Tant a El metodisme a Capdepera com a La Idea és infinita, vaig parlar de Micaela Chalmeta, més coneguda amb el seu pseudònim d’Amparo Martí i que segons la premsa catòlica era «veya, lletja, morena, no gaire ben gerbada». Sabíem que havia vengut a Capdepera perquè els articles de Magdalena Coll Alou així ho indicaven, però no li coneixíem la cara perquè en aquell moment no vàrem trobar cap fotografia. Malgrat tot, sabem que la metodista i socialista Magdalena Coll la veia d’aquesta altra manera: «que sin un lujoso vestido que adorne su cuerpo, sin un lujoso sombrero que adorne su cabeza, sin perlas ni diamantes que adornen sus dedos, es digna del aprecio superior que ser viviente le pueda tener».
Ara incorporam la crònica publicada a EOB sobre la seva visita a Capdepera, juntament amb un altre personatge important del socialisme, que no és altre que Toribio Reoyo, un dels fundadors de la UGT.
Juntament amb la fotografia de Chalmeta, reproduïm l’article que l’acompanya que va escriure Ivan Miró, perquè ens ajuda a entendre encara més la importància d’aquesta dona dins el món cooperativista socialista i també dins del feminisme. A Capdepera, no cal dir que tant una cosa com l’altra varen tenir molt de predicament i això explica de manera més clara que Chalmeta arribàs fins aquesta punta de món a compartir experiències i animar a l’auto-organització, la qual cosa va culminar en la creació del Grup Femení Socialista, segurament el més important en la història del socialisme mallorquí.
A més, es dóna la casualitat que amb Chalmeta es va encetar tota una nissaga d’homus i dones lluitadores i antifeixistes. Ho entenem encara més quan sabem que Marina Ginestà, aquella miliciana de desset anys fotografiada el 21 de juliol de 1936 damunt la terrassa de l’hotel Colón de Barcelona pel fotògraf alemany Hans Gutmann, no és altra que una de les nétes de Micaela Chalmeta i és, per tant, néta de sindicalistes i filla de sindicalistes. I per mostrar aquesta continuïtat que els joves a vegades donen a les lluites llibertàries, en el llibre hi reproduïm aquesta mítica fotografia com a símbol de les baules que necessitam en aquests temps tan foscus i tan necessitats de solidaritat republicana i antirepressiva.
Un altre dels apèndixs del llibre, és sobre una polèmica que varen mantenir dos escriptors i militants socialistes gabellins, Bartomeu Gili Buuc i Antoni Domínguez Moll. A La Idea és infinita ja se’n parla, com heu pogut comprovar els que haveu consultat el llibre. Allà em queixava que la dreta no escrivia tant com l’esquerra, que la dreta tenia altres «maneres» per a incidir en el pensament i en el vot de la gent, i que aquestes «maneres» tant podien ser maneres «legals» com «il·legals».
Per això, quan vaig trobar aquest article, segurament de la mà de l’amu Antoni Coix, vaig pensar que l’havia d’incloure en aquest llibre. No calia perdre l’oportunitat d’escoltar una veu dretana en forma de lletres impreses i no amb aquelles altres «maneres» de les quals vos parlava, més bé vos insinuava, encara que tots sabeu el que vull dir.
Gili i Domínguez foren dos titans socialistes i republicans lluitant contra el caciquisme i contra les idees retrògrades dels monàrquics, en aquella Capdepera republicana que no era gens idíl·lica, sinó més aviat tot el contrari. Eren dos titans a vegades solitaris, que moriren assassinats per les tropes a Menorca el 1939 i la seva escriptura, els seus articles contra el caciquisme i contra el capitalisme, segur que hi varen tenir molt a veure.
Molts de voltrus m’heu sentit parlar múltiples vegades de Domínguez i esper, encara que no puc prometre que sigui molt aviat, que en parlaré d’una manera encara molt més extensa i, a més, el que és molt més important encara, podreu escoltar la pròpia veu de Domínguez talment com si ens trobàssim en una d’aquestes sessions espiritistes que tant ens agraden a Capdepera i que tanta poesia ens fan escriure tractant de comunicar-nos amb el més enllà sigui on sigui.
Però bé, potser el plat fort del llibre sigui la sèrie d’articles al voltant de déu, el socialisme i la ciència que vaig descobrir a partir d’un primer text de Llorenç Bisbal publicat a EOB, que va ser presentat a la Tertúlia Gabellina i Oriental per l’amu Antoni Coix. Estirant d’aquest fil varen aparèixer els altres. Primer els d’Amadeu Alou, el fotògraf fill del fundador del metodisme gabellí Bartomeu Alou. Trobar aquests articles va ser gairebé una tasca de detectiu en la qual em varen ajudar moltíssimes persones, ja que es varen publicar en una revista de Manacor de la qual no hi ha rastre digital. Aquests articles d’Alou contestaven un míting fet a Capdepera per Llorenç Bisbal al voltant del 1r de Maig de 1911, un dels més importants dirigents del socialisme mallorquí, on sembla que va negar l’existència de déu i va malparlar de la religió i també de la Bíblia: «y vimos al hombre, poco antes en posesión de todas sus facultades, deslizar, chapotear en el fango de la ignorancia, de la necedad, negar a dios, insultar la religión, despreciar la Biblia calificándola según su mezquino criterio», diu Alou. Sens dubte, Bisbal no sabia que la base social del socialisme gabellí era, en gran part, o bé metodista o bé espiritista i segur que se’n dugué una gran sorpresa.
Després encara aparegué un article del gabellí Antoni Maria Alsina, personatge molt important del socialisme mallorquí, defensor acèrrim de l’ateisme i un dels protagonistes de La Idea és infinita. Aquest, Alsina, polemitzava no amb Alou, sinó amb el mateix Bisbal, ja que representaven dues de les ànimes del socialisme que no s’acabaven de posar d’acord sobre com enfocar l’espiritualitat des del materialisme marxista. Alsina, uns anys després, passarà al comunisme i finalment retornarà definitivament al socialisme.
Per acabar-ho d’adobar, quan tot semblava dat i beneït, va comparèixer la ploma, sempre esmolada, d’un dels homenots més importants de la cultura catalana, Mossèn Alcover, el de les Rondalles i el del Diccionari, el qual era conegut a Capdepera com a martell de metodistes i a tot Mallorca com a martell insultador de tota mena de rojus i descreguts.
Com veureu al llibre, la polèmica, amb l’entrada d’Alcover arriba a ser molt furibunda.
En destacaria un parell de coses. La primera és que podem veure una mica la postura, a vegades contradictòria, de l’esquerra davant les qüestions espirituals i que, davant la gran implicació social dels metodistes i del espiritistes, no acaben de trobar-hi una sortida raonable i també que s’arriba a confondre les institucions religioses amb els sentiments, amb l’espiritualitat.
La segona, és la postura de Mossèn Alcover, el qual en aquests texts que publicam sembla que ha deixat de banda la seva fixació en els metodistes gabellins i es dedica «només» a atacar els socialistes. En el llibre en faig una hipòtesi del per què.
Vull acabar aquesta intervenció amb algunes reflexions que m’han vengut al cap o bé mentre treballava en el llibre o bé en els llargs mesos que han passat des de que vaig acabar la feina fins al moment en què el llibre finalment s’ha editat.
No cal dir que ara el faria d’una altra manera. Potser l’hauria pogut enfocar directament com un llibre independent i no tan sols com un apèndix a La Idea és infinita. Potser això m’hauria obligat a aprofundir més en la descripció de l’època i dels personatges i segur que el quadre hauria quedat molt més complet.
Jo, com ja explic en el llibre, no he entrat en el fons de la qüestió, si és que aquest fons era aprofundir en les postures a favor o en contra de l’existència de déu o de la supremacia absoluta de la ciència per a explicar tot tipus de fenòmens, tant els materials com els immaterials. Potser, si com m’ha recomanat insistentment l’amu Antoni Coix, hagués llegit més a Voltaire, ho hagués vist tot més clar.
Per tant, finalment, si el llibre té qualque mèrit és tan sols posar a l’abast uns documents que, d’ara en endavant, poden a ajudar a qualsevol mena d’historiadors, a entendre i explicar millor l’evolució d’una societat completament marcada per les idees i especialment, les institucions religioses, a una altra societat com l’actual que, presumiblement, ha superat el pensament màgic. Cosa, per altra banda, que jo vos avanç que no pens, perquè el banalitzat materialisme que ens havia de salvar de la superstició i de l’engany, s’ha convertit en una nova religió que, en forma de capitalisme, ha esdevengut una de les ficcions socials més criminals de la història i també una de les teranyines més males de rompre que ens atrapa i paralitza amb una por irracional als bancs i al capital financer i les seves ramificacions mediàtiques.
Per altra banda, també he de dir que un dels valors que més admir, tant en els científics com en els historiadors, és l’honestedat. I jo no seria honest si no reconegués les meves limitacions a l’hora d’enfrontar-me a tota una sèrie de fenòmens, com ho són els espirituals i potser per això no m’he atrevit a entrar al fons de la qüestió, senzillament perquè no tenc una preparació intel·lectual prou sòlida com per pontificar sobre els déus i les seves preocupacions. I és que jo en realitat som un simple bibliotecari del Golea: passen molts de llibres per les meves mans, però no necessàriament els llegesc tots i dels que llegesc no vol dir que els entengui com cal. Així de clar i de senzill.
Per això potser no m’he atrevit a anar gaire més enfora que d’una simple descripció. A més, fer aquest llibre m’ha creat una sèrie de contradiccions. M’he allunyat de Mossèn Alcover i l’he vist un poc, o un molt, deshonest quant a la seva actuació contra els metodistes gabellins i després amb els seus arguments contra els socialistes, basats, tots ells, en un integrisme tronat i passat de rosca. M’he sentit, al contrari, molt proper a l’honestedat i humilitat dels socialistes.
Finalment, però, quan torn a l’actualitat, a ara mateix, me trob assegut al costat de Mossèn Alcover escoltant les seves rondalles i consultant diàriament el seu gran Diccionari, mentre estic esperant que les forces paramilitars, covardes i encaputxades, venguin a detenir-me a mi o algun dels meus camarades i amics republicans, comandades ara, sorpresivament o no, per alts càrrecs «socialistes» del règim monàrquic, perquè sembla que jo i els meus camarades –segons els seus tribunals d’excepció i també la fiscalia– som uns dels 500 mil terroristes que pul·lulen per Catalunya amb artefactes tan perillosus com ho són aquests llibres o amb aquelles urnes de plàstic que la seva policia política no va poder trobar de cap de les maneres i que, pel que es veu, tant els terroritzen.
Però, i ja per acabar, tornant a les qüestions espirituals que sobrevolen aquest llibre en forma d’esperit sant, la meva poca fe me du, contradictòriament, a una esperança inexpugnable en la poesia i també contradictòriament a una «fe» en la revolució espiritual que pronosticava, o desitjava, Joan Mascaró Fornés, en una mena d’ecumenisme mundial que fa baixar els fums als textos sagrats de totes les religions per convertir-los en literatura. La qual cosa no és, en cap cas, degradar-los, sinó donar-los una altra funció més acostada a l’esperit llibertari que a la mentida, l’amenaça i la por.
Ara com ara, potser no sabem, o no sé, com ha anat tot això del món espiritual i no tenim, o no tenc, una resposta clara a tots els interrogants que se’ns plantegen sobre els déus i les ciències, però si sabem que la deessa blanca de la poesia ens acompanya des d’en temps primer, quan asseguts a la vora del foc dins unes coves enormes i monumentals, tractàvem de foragitar la por per tal que la pau i la felicitat ens acompanyàs en el somni que anàvem a emprendre i desitjàvem que aquest somni fos com un viatge, com un vol sense fi amb ales de papir tatuat o de paper imprès. Aquest somni ha durat milers d’anys i així estam encara, esperant-ho tot de la deessa blanca. Potser el renou de les màquines ens despertarà... o potser serà el silenci de la mort. Ja ho veurem, si deu vol.
Ah, i sí Pere, com has dit tu i com va dir Jordi Cuixart al sinistre
tribunal togat i als seus fiscals ultres i inquisitorials: «Ho tornarem a
fer».
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
Crònica de Cap Vermell publicada el 29 de novembre 2019.
Text de Pere Joan i Tous, publicat a Cap Vermell, «Miquel Llull i la tasca de l'historiador», 28 de novembre 2019.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada