🔻La profecia d’Ezequiel
Ezekielen Prophezia
Va darrera de les dunes del desert
Sense poder investigar l’interior
De tos els forats obscurs
I viu gràcies a l’escassa pluja
Totes les rodes ardents que va veure
L’han enlluernat
I es troba en un racó
sense desafinar ni confondre’s
encara conservant la forma de vell
has dibuixat
amb un esprai a la paret de la nit
desset anys
desset blancs són Ezequiel
l’acritud de la mercromina Ezequiel
no ets res més que éter
un simple fil
per sempre
va darrera les dunes del desert
sense poder investigar l’interior de tots els forats obscurs
i viu gràcies a l’escassa pluja
🔻El despertar d’Ezequiel
Ezekielen esnatzea II
I
Des de les fulles dels arbres raquítics
Des del semàfor que brolla de les murades
Des de la llum vermella de les prohibicions
Des del braç més músculos de la història que comença
Des dels oros
Des dels bastos
II
Des de les espases, jo als niguls
En el sostre dels niguls
Camín tractant de demorar la trobada
Amb el globus d’aquesta tarda
Amb l’abraçada eterna d’un buit tirànic
Som una illeta sota la clau
Sota la platja
III
Si en aquesta ciutat lloca m’enfons
En les vostres costums fins a acostumar-me
És per rompre les connexions
Per cap-i-cuar l’olor a colònia de les estrelles
Me n’adon que som un nadó en el vostre invent:
IV
Sempre queden fils en els quals penjar noves preguntes
Que no faci això
Això altre esborrat
Sempre em queden preguntes disposades a ser cremades
Darrera l’espatla, en primavera
En primavera
V
Supòs que el meu aire té tant d’ozò com el vostre
Supòs que, com les vostres,
Les meves formigues es besen amb les antenes
Però no puc negar que el meu credo va per darrera;
VI
Trossos feliços robaré fins al final d’entre les pedres
Hauré de desodorar els ecos dels avencs del desamor
De les proximitats
Perquè trabuqui aquesta pols cardíaca dels diumenges.
🔻La lliçó d’Ezequiel
Ezekielen ikasgaia
I
M’esforçaré
En oferir un horitzó mòlt
I sense esquitxada
Esforçar-se!
M’he esforçat en anar cobrint
Totes les barrabassades
Decentment
He passat per puré els camins
II
Per a tu; saps que sempre hi seguiré havent
Totxos en la llunyania
Ferms
Com si fossin xipolleig en els safareigs,
A la mar no pots plantar pomeres
En la pobra agonia del no-res,
Tot sol,
No pots cavalcar sobre paneres de vent
És debades;
III
Tu, en la teva petitesa
Pots allisar els perfils cecs
Les sanefes
Però, tresor
Tresor
El meu tresor
Si vols perdigonar l’aigua
Més val que no t’ho gastis en merengues.
🔻El somni d’Ezequiel
Ezekielen ametsa
I
Camina la pepa entre les ones,
Du vestits de plom
Sense patinar-li la rovada
Flors negres són els seus testimonis
Flors
Testimonis
II
Ha munyit els diaris
(roi, morro, pic, tall que)
les mentides piadoses que contenien
s’han cremat entre les mans
mentides cremades
🔻La resposta d’Ezequiel
Ezekielen erantzuna
I
La bogeria
que vaig estar a punt de perdre
se m’ha enamorat plorant
II
Ha venjat
Els meus somnis freds
100 somnis encalentits
III
I dividit en dos
Enfonsat en llàgrimes
Jugaré entre el saïm
Dels horts estrellats
IV
Mai, amor meu,
El vent
M’aixecarà les faldes del dolor
No, avui s’ha paredat un àngel
🔻Ezequiel: quasi una cançó d’amor
Ezekiel: Ia maitasun kantu bat
Lentament
Com s’apaga el so de l’espuma
Tot d’una
Fermat de peus i mans
Hauré de modelar, desfullar una per una
Quantitat de lletanies i d’imatges sentimentals;
El sol incandescent
M’ha construït en el meu cos el regne;
Som massa covard
Per a refugiar
La besada Flàmbica
I es poden endevinar tots els seus perills
Però, estimada, estàs dins la meva ment com la mar
Itoiz, Ezekiel, 1980.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada