🔻No va voler ser.
No conegué la trobada
de l’home i de la dona.
L’amorós borrissol
no va poder florir.
Aturà els seus sentits
negant-se a saber
i van descendir diàfans
davant de l'alba.
Va veure tèrbol el seu demà
i es va quedar en el seu ahir.
No va voler ser.
🔻Tristes guerres
si no és l’amor l’empresa.
Tristes, tristes.
Tristes armes
si no són les paraules.
Tristes, tristes.
Trists homes
si no moren d’amors.
Trists, trists.
🔻La quantitat de mons
que obris amb els ulls,
que tanques amb els braços.
La quantitat de mons
que tanques amb els ulls,
que obres amb els braços.
La quantitat de mons
que obris amb el cos
inunda les ciutats.
La quantitat de mons
que cremes amb el cos
fan de mi la foguera.
🔻No aguaitis
a la finestra,
que no hi ha res en aquesta casa.
Aguaita a la meva ànima.
No aguaitis
al cementeri,
que no hi ha res entre aquests ossos.
Aguaita al meu cos.
🔻Després de l’amor
No poguérem ser. La terra
no va poder tant. No som
tot allò que es va proposar el sol
en un anhel remot.
Un peu s’acosta a allò clar,
en allò fosc insisteix l’altre.
Perquè l’amor no és perpetu
en ningú, ni en mi tampoc.
L’odi espera un instant
dins del carbó més fondo.
Roig és l’odi i nodrit.
L’amor pàl·lid i tot sol.
Cansat d’odiar, t’estim.
Cansat d’estimar, t’odiï.
Plou temps, plou temps.
I un dia trist entre tots,
trists per tota la terra,
trists des de mi fins al llop,
dormin i despertam
amb un tigre entre els ulls.
Pedres, homes com pedres,
durs i plens de rancúnia,
xoquen a l’aire, on
xoquen les pedres de sobte.
Soledats que avui rebutgen
i ahir ajuntaven els seus rostres.
Soledats que en la besada
guarden el rugit sord.
Soledats per sempre.
Soledats sense suport.
Cossos com una mar voraç,
entrexocant, furiós.
Solitàriament fermats
per l’amor, per l’odi.
Per les venes sorgeixen homes,
travessen les ciutats, feréstecs.
En el cor hi arrela
tot solitàriament.
Empremtes sense campanya resten
com a l’aigua en el fons.
Només una veu, allà lluny,
sempre allà lluny la sent,
acompanya i fa anar
igual que el coll als homes.
Només una veu m'arrabassa
aquesta carcassa espinosa
de borrissol retrocedit
i estarrufat que em pos.
Els vents secs no poden
eixugar les mars sucoses.
I el cor roman
fresc dins la seva presó d’agost
perquè aquesta veu és l’arma
més tendra dels rierols:
«Miquel: me’n record de tu
després del sol i de la pols,
abans de la mateixa lluna,
tomba d’un somni amorós.»
Amor: allunya de mi
les seves primers runes,
i edificant-me, dicta
una veritat com un buf.
Després de l’amor, la terra.
Després de la terra, tot.
Miguel Hernández, Cancionero y romancero de ausencias.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada