Miguel Hernández a La Biblioteca del Golea (ràdio)

 

 

🔻No va voler ser.

 

No conegué la trobada

de l’home i de la dona.

 

L’amorós borrissol

no va poder florir.

 

Aturà els seus sentits

negant-se a saber

i van descendir diàfans

davant de l'alba.

 

Va veure tèrbol el seu demà

i es va quedar en el seu ahir.

 

No va voler ser.


🔻Tristes guerres

si no és l’amor l’empresa.

Tristes, tristes.

 

Tristes armes

si no són les paraules.

Tristes, tristes.

 

Trists homes

si no moren d’amors.

Trists, trists.


🔻La quantitat de mons

que obris amb els ulls,

que tanques amb els braços.

 

La quantitat de mons

que tanques amb els ulls,

que obres amb els braços.

 

La quantitat de mons

que obris amb el cos

inunda les ciutats.

 

La quantitat de mons

que cremes amb el cos

fan de mi la foguera.

 


🔻No aguaitis

a la finestra,

que no hi ha res en aquesta casa.

 

Aguaita a la meva ànima.

 

No aguaitis

al cementeri,

que no hi ha res entre aquests ossos.

 

Aguaita al meu cos.

 


🔻Després de l’amor

 

No poguérem ser. La terra

no va poder tant. No som

tot allò que es va proposar el sol

en un anhel remot.

Un peu s’acosta a allò clar,

en allò fosc insisteix l’altre.

Perquè l’amor no és perpetu

en ningú, ni en mi tampoc.

L’odi espera un instant

dins del carbó més fondo.

Roig és l’odi i nodrit.

L’amor pàl·lid i tot sol.

Cansat d’odiar, t’estim.

Cansat d’estimar, t’odiï.

Plou temps, plou temps.

I un dia trist entre tots,

trists per tota la terra,

trists des de mi fins al llop,

dormin i despertam

amb un tigre entre els ulls.

Pedres, homes com pedres,

durs i plens de rancúnia,

xoquen a l’aire, on

xoquen les pedres de sobte.

Soledats que avui rebutgen

i ahir ajuntaven els seus rostres.

Soledats que en la besada

guarden el rugit sord.

Soledats per sempre.

Soledats sense suport.

Cossos com una mar voraç,

entrexocant, furiós.

Solitàriament fermats

per l’amor, per l’odi.

Per les venes sorgeixen homes,

travessen les ciutats, feréstecs.

En el cor hi arrela

tot solitàriament.

Empremtes sense campanya resten

com a l’aigua en el fons.

Només una veu, allà lluny,

sempre allà lluny la sent,

acompanya i fa anar

igual que el coll als homes.

Només una veu m'arrabassa

aquesta carcassa espinosa

de borrissol retrocedit

i estarrufat que em pos.

Els vents secs no poden

eixugar les mars sucoses.

I el cor roman

fresc dins la seva presó d’agost

perquè aquesta veu és l’arma

més tendra dels rierols:

«Miquel: me’n record de tu

després del sol i de la pols,

abans de la mateixa lluna,

tomba d’un somni amorós.»

Amor: allunya de mi

les seves primers runes,

i edificant-me, dicta

una veritat com un buf.

Després de l’amor, la terra.

Després de la terra, tot.

 

 

Miguel Hernández, Cancionero y romancero de ausencias.




Comentaris