N'Antònia de Cas Potecari

Documentació Gabellina i Oriental (s/n)

Publicat a Cap Vermell, 4 maig 2010

 

   
  

 

 

 

 

 

 

«Plus Ultra», Roger Mas, sobre un poema de Jacint Verdaguer

Viure a Capdepera i llegir són per mi dos processos que van junts. La lectura m’ajuda a una millor comprensió de la vida i del meu entorn, i també al revés.
Antònia Melis i Cursach, al Pregó del Mercat Medieval de 2006

No les mireu pas, ulls meus,
d’aquest món les coses vanes,
vanitat de vanitats,
d’aigua tèrbola bombolles.
Jacint Verdaguer, Al cel (obra pòstuma publicada el 1913)

  
Foto de Capdepera que tenia penjada a l’hospital de Manacor.
(Fotografia cedida per l’Arxiu Municipal de Capdepera)

 A Capdepera tots coneixem n’Antònia de cas Potecari perquè tots hem passat per aquella botiga tan misteriosa on compràvem els remeis per guarir-nos de les malalties del cos, però potser també de l’esperit. Quan era nin i mumare m’hi enviava a comprar veia aquella dona, alta, seriosa, un xic distant, que m’escoltava i després em donava allò que li havia demanat. No parlava gaire, no deia gairebé res. I tots sabíem que era una dona singular i potser també un poquet estranya. Encara que la tolerància de Capdepera ens la feia més propera del que pugui semblar a primera vista. Perquè n’Antònia, ja ho dic ara mateix, és un producte típic de Capdepera, on el cosmopolitisme no està barallat amb la vida interior, amb la mirada interior, amb el gaudi del paisatge gabellí, amb la certesa que vivim en un dels llocs més importants d’aquest món i que, a més, és el “centre còsmic de l’univers” com també ho és l’Estació de Perpinyà del seu admirat Salvador Dalí.

Sempre l’he vista passar pel poble amb cotxu, o baixant o pujant del Carregador, perquè va ser una de les primeres dones que va menar cotxus. I sempre recordaré aquell Biscúter amb el qual, a vegades, anava i tornava de Ciutat només per comprar llibres. Perquè anar a Ciutat amb un biscúter a comprar llibres, això només ho podia fer una dona gabellina!

 
Antònia Melis i Cursach, de Cas Potecari, amb el seu biscúter vertader.

Però fou molt més tard, amb motiu de les meves investigacions del nostru passat més recent, quan vaig tenir ocasió de parlar tranquil·lament amb ella, de descobrir-la de veres. Va ser amb l’amu en Pep Ruís o Roiç, també conegut per Josep Albertí, que hi vaig anar per primera vegada un diumenge d’estiu amb la meva gravadora i el meu ordinador. No tenia un pla gaire concret; senzillament volia que parlàs, que em contàs la seva visió de les coses, el seu passat, els seus records, encara que jo estava condicionat també pel meu passat, per les meves investigacions, pel meu punt de vista personal i intransferible, com, per altra banda, també ho era el seu. Evidentment parlàrem de la guerra, de la república, de l’ambient cultural d’aquell temps, del caciquisme, que ella coneixia de molt aprop, de la llata, dels «senyors», dels quals deia orgullosament que no n’hi havia a Capdepera, que tots eren a Artà o a Ciutat. Però quan els nostrus interessus començaren a coincidir més fou quan vaig encetar el tema de Joan Alzina i Melis, que era parent seu i que ella coneixia i admirava profundament. Jo just just l’havia descobert i encara no tenia tota la informació sobre el personatge que tenc ara i malgrat que la meva visió i la seva eren diferents, eren al mateix temps complementàries.

A partir d’aquell dia, d’aquell primer dia, Alzina i Melis fou el centre de les nostres converses i a mesura que anava progressant en les meves investigacions i trobava documents o escrits seus, els anava passant a n’Antònia. Sé que ella va estar-ne molt contenta perquè molts d’aquells documents ella els descobria al mateix temps que jo, o només li sonaven vagament. I a mi, evidentment, me va donar una altra perspectiva i me va animar a continuar i també me va donar pistes noves per fer més descobriments. I vaig veure clarament que la vida era com la Lluna, que canvia constantment. Que a vegades estam damunt i a vegades estam davall. Que no podem dir que tot està dat i beneït. Que qualque vegada hem de dubtar precisament per poder creure i per poder continuar endavant.

         

I així fins avui, en què me n’adon que ara estic tot sol davant tots aquests dubtes, davant tots aquests interrogants, que no puc anar a veure n’Antònia per tal que ella em guiï per aquest laberint o trencaclosques que sempre és el passat... i llavors vaig i pens una altra vegada en la Lluna...
 
 Diana.

I record converses més íntimes, no tan relacionades amb els meves curolles, sinó amb les seves: la lectura, la pintura, la música, la religió... i la Lluna. Perquè ella era una prenedora de Lluna, com tants altres que n’hi ha a Capdepera. Era capaç de perseguir la Lluna per tota l’illa, per tal de poder-la contemplar en tota la seva grandiositat, en tot el seu gran espectacle de llum i d’imaginació. Perquè la Lluna té molta influència en la natura, però també en els humans: a vegades ens dóna vida i a vegades ens dóna maldecaps. Fa créixer les plantes, remou les aigües de la mar, però també nodreix els nostres somnis, les nostres quimeres, els nostres afanys.

I l’espectacle del paisatge, de les postes i de les sortides del sol, era un dels motors de n’Antònia; ho deixa ben clar al pregó que va fer al castell.

I també el Carregador. Aquest, per molts gabellins i també per n’Antònia, era i és un altre dels centres còsmics que els fa passar la vida sense envejar res dels altres, perquè es saben il·luminats per una cosa tan senzilla com és la llum interior. I per això quan veuen segons quins tipus de pràctiques –polítiques, socials...– els surt un crit de dins que diu que ells no són d’aquest món. Perquè quan has tocat la glòria amb les puntes dels dits, tot això fa pena i, a vegades, també fa rialles. Aquestes petites misèries de la vida, tots aquests negocis, totes aquests xafarderies, què són davant la llum del pensament!

I torn a la lectura, als llibres, cap a aquest artefacte de paper que ha revolucionat la vida humana i l’ha obsequiada definitivament amb la diversitat. La lectura transforma les persones i els hi crea el seu propi punt de vista, fet de retalls de realitat però també de somnis i d’il·lusions. Els permet fugir de la presó quotidiana. Els acosta a la llibertat, encara que no s’ha d’entendre la llibertat en fer exactament el que ens doni la gana, perquè la llibertat també és responsabilitat envers la terra i envers els altres. La llibertat no existeix sense estimació, sense amor... i sense la cara oculta de la Lluna.

Les seves lectures eren molt diverses, tant com ho era la seva personalitat. Jo no ho sé tot d’ella, evidentment, però em va cridar l’atenció la seva biblioteca farcida de biografies de persones que en el seu moment foren importants i algunes d’elles ho segueixen essent: Churchill, Lenin, Costa i Llobera, Stalin, Verdaguer i Trotsky, per exemple. Aquest darrer, que fou qui realment dugué a terme la revolució soviètica, era un dels seus personatges més admirats, per a bé o per a mal, supòs jo. I Stefan Zweig, el gran escriptor austríac, del qual en tenia l’obra completa que havia llegit i rellegit, va ser un referent clar en el seu pensament. I aquesta cita de Zweig pens que condensa també l’actitud de n’Antònia davant la vida: “Es necessiten els milions de persones d’un poble perquè neixi un sol geni, han de passar milions d’inútils hores universals abans no es produeixi un moment veritablement històric, un moment estel·lar de la humanitat. (Moments estel·lars de la humanitat, Quaderns Crema, 2004, p. 9). I n’Antònia ho sabia perfectament i per això, contràriament al que puguin pensar alguns, sempre va tenir clar que un poble era un conjunt de voluntats i que qualsevol piràmide de població tenia una base tant o més important que la cúspide. I per això vaig sentir de la seva boca una de les condemnes més dures contra el caciquisme, xacra històrica de la Mallorca de tots els temps, tant d’abans com d’ara. Era una gran defensora de les dones treballadores, de les dones explotades i de les dones lluitadores, com sempre hem tengut a Capdepera. No comprenia ni tolerava que l’explotació que va suposar la llata no fos contestada al seu moment amb més contundència i mai no vaig sentir-la dir ni una paraula de justificació de la situació gabellina relacionada amb tot això que he dit més amunt.

Jo, per la meva part, vull fer-vos avinent una altra cita de Zweig que em recorda algunes converses amb ella, converses en les quals xerràvem de política i, sobretot, del Poder. Un dia me va dir que havia de llegir la biografia de Fouché que havia fet el seu escriptor favorit. Allà hi diu: «els governs, els sistemes, les opinions i els homes canvien, tot cau i desapareix en aquest vertiginós remolí de les acaballes del segle, només una persona roman sempre al mateix lloc, fent totes les funcions i servint totes les idees: Joseph Fouché.» Això vol dir, més o manco, que sí, que hem de creure en les persones, però hem d’anar alerta dels aprofitats, dels oportunistes, que són capaços de servir totes les ideologies, tots els aparells repressors que inventa la part més fosca de la humanitat, per tal de surar sempre, per tal d’estar damunt dels altres, per tal de jugar a ser déus que imposen la seva voluntat i volen convertir el món en un formiguer sense pietat.

També vull justificar per què he posat una cita de Jacint Verdaguer i vos he il·lustrat aquest article amb dues cançons fetes sobre dos poemes seus. Podria haver triat Costa i Llobera, que era un dels seus poetes preferits, però pens que l’esperit de Verdaguer s’acosta també molt al seu. I, a més, Verdaguer és un dels poetes més populars i universals de la cultura catalana, que va ser admirat i gaudit des de totes les posicions ideològiques i religioses, i perquè a Capdepera va tenir també molts seguidors entre els catòlics, els metodistes i els espiritistes, entre ells n’Antònia, en Joan Alzina i Melis i meva padrina, na Maria Lliteres Garau «Rigus», i, per tant, representa la transversalitat de la cultura catalana, tan necessària per a sobreviure en aquests temps convulsos.

Finalment, vos volia dir que no sé si he fet curt o he fet llarg a l’hora d’escriure aquest article, que és un acomiadament temporal d’Antònia Melis i Cursach, de Cas Potecari, amb la qual tenia una altra cosa que ens agermanava: tots dos havíem passat una part important de la nostra infància lluny de Capdepera i això ens havia representat un glop molt mal de passar.

Som conscient que les meves limitacions són molt grans per a comprendre en tota la seva extensió la llarga vida terrenal i espiritual d’aquesta dona gabellina. I també que potser m’he deixat dur massa per les meves pròpies vivències amb ella, molt limitades en el temps i l’espai; però voldria que entenguéssiu que he tractat de ser sincer, i també honest, talment com ho vaig tractar de ser en vida d’ella.

Ara reposa al cementeri, però, com ella volia, mirant cap el Castell, com ho feim tots els gabellins, tant en la vida com en la mort. Amb ella potser se’n va tota una època, tota una manera d’estar al món. Però n’Antònia personifica la finezza, el savoir fer, el seny i la rauxa de la nostra cultura mil·lenària que alguns, irresponsablement, volen malmetre. I en realitat, i malgrat tot, la roda continua rodant cap a noves experiències i cap a noves sensacions, però sense oblidar ni per un minut tot això de bo que ens han llegat amb tant d’esforç i, per què no dir-ho!, amb tantes ganes i il·lusions.

 

«Crec que és millor finalitzar en un bon moment i dempeus una vida en la qual la labor intel·lectual ha significat el gaudi més pur i la llibertat personal el bé més preuat sobre la Terra»
Stefan Zweig 

 

«Caminant», Roger Mas, sobre un poema de Jacint Verdaguer

Caminant




Mig segle fa que pel món 

vaig, camina que camina,
  

per escabrós viarany


vora el gran riu de la vida.
 

Veig anar i veig venir
 

les ones rodoladisses:
 

les que vénen duen flors
 

i alguna fulla marcida,
 

mes les ones que se’n van
 

totes s’enduen ruïnes.
 

De les que em vénen damunt
 

quina vindrà per les mies?



 

Una barca va pel riu

d’una riba a l’altra riba;


fa cara de segador


la barquera que la guia.


Qui es deixa embarcar, mai més


torna a sa terra nadiua,


i es desperta a l’altre món


quan ha feta una dormida.


Barquereta del bon Déu,


no em faces la cara trista:


si tanmateix vens per mi,


embarca’m tot de seguida;


lo desterro se’m fa llarg,


cuita a dur-me a l’altra riba,


que mos ullets tenen son
 

i el caminar m’afadiga.


Jacint Verdaguer.

 

 Antònia Melis i el seu pare, amb altres familiars i amics, al «centre còsmic» del Carregador. (Fotografia cedida per l’Arxiu Municipal de Capdepera)

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea