Intervenció a la presentació del llibre de Biel Torres al teatre de Capdepera dia 22 d'abril
el que passa amb l’anima és que no es veu
el que passa amb la ment és que no es veu
el que passa amb l’esperit és que no es veu
Alejandra Pizarnik
«Els al·lots que vau idolatrar quan sortíreu al carrer per primera vegada romanen amb tu tota la vida. Són els únics herois de veritat. Napoleó, Lenin, Al Capone… són mera ficció. Per a mi Napoleó no és ningú comparat amb en Joan Senalla, que va ser qui em va fer un ull de vellut per primera vegada. Cap dels homes que he conegut no m’ha semblat tan principesc, tan magnífic, tan noble com en Xiscu Rater, que, pel sol fet de transitar pel carrer, inspirava por i admiració. Jules Verne mai no m’ha conduït als llocs que em descobria en Tomeu Barruà tan bon punt es feia fosc. A Robinson Crusoe li mancava imaginació si el comparam amb en Joan Miquel.
Tots aquests al·lots dels carrers de Capdepera i Cala Rajada encara en conserven el gust. No van ser inventats o imaginats: van ser reals. Els seus noms tenen el dring de les monedes d’or –en Tomàs Parreta, en Jaume Mercadal, en Mateu Cataiol, en Pep Papa, en Pere Barraqueta, en Salvador Busco– per no tornar a nomenar en Joan Senalla o el gran Llucià Barona. En Joan Miquel era l’encarnació de l’Odissea al nostrus carrers; el fet que després es fes camioner no té cap importància».
He volgut començar la meva breu intervenció amb aquesta apropiació un poc modificada d’un text de Henry Miller, un dels gran autors universals, amic, per cert, del nostru gran Jack Bilbo de Cala Rajada.
I ho he fet perquè va ser el primer que em va venir al cap quan vaig començar a llegir aquest llibre d’en Biel Roqueta que avui presentam. Perquè aquest és l’esperit que he trobat en els texts d’en Biel. Hi són gairebé tots els noms de les persones que han estat importants per ell. No parla només de grans personatges, ni fins i tot de personatges molt coneguts. De fet, a la majoria només els coneixem noltrus, d’alguns altres ni això. Només existeixen en un racó de la seva memòria i els ha volgut rescatar, els ha volgut tornar vius. Diuen que els morts només desapareixen del tot quan ja ningú els recorda. I hi afegiria jo: I quan ningú no escriu d’ells. En Tomeu Senalla i les seves bolles de billar, per exemple. O el seu padrí, mort assassinat pels Provençals, es mantenen dempeus en la nostra memòria col·lectiva perquè en Biel Roqueta en parla en els seus escrits.
Com també ho fa amb algunes paraules que han anat desapareixent del nostru vocabulari quotidià, però ara tornen a ser aquí, en els llibres, en els seus llibres.
Com que no em puc allargar massa i, a més, també n’han parlat d’altres que avui són aquí, voldria resumir algunes de les coses que es poden trobar reflectides en aquest llibre, o aquests llibres, que avui presentam, i que ens mostren dues de les moltes facetes del seu autor.
Per una banda, la seva dedicació a la dinamització social i cultural a través de diverses associacions, entre les quals vull destacar la ràdio. Aquí, i a altres bandes, va topar amb un personatge singular que, si algú no hi posa remei aviat, acabarà essent tan sols una llegenda de la qual poca cosa se’n sabrà en realitat. Em referesc a Marcelino López, en Marce, el qual representa l’esperit indomable que ens ve dels nostrus padrins i repadrins, i també aquella força interior que, malgrat tot, ens fa sortir cap a l’exterior sense por, amb ganes de conèixer el món, amb ganes de tastar-lo, de gaudir-lo.
D’en Marce se’n poden relatar moltes anècdotes, com ho fa l’autor, en Biel, però més enllà de tot aquest enfilall anecdòtic, hi ha un personatge, o més aviat una persona, que, a més de ser mestre de diverses matèries, era un mestre de la Vida, així en majúscules. Ho vaig entendre un dia, asseguts en terra al mig de la plaça del Sitjar, molt a prop del local de Ràdio 99.9, després d’una derrota que sentia molt meva i que ell havia ajudat a provocar. A mi em sabia greu haver perdut i no podia aguantar les llàgrimes; i a ell semblava que li sabia greu haver guanyat. No record si ell va plorar o no, però sí que va entendre pel mal tràngol que estava passant jo.
Per tant, gràcies Biel per xerrar d’en Marce; gràcies Marce per haver assegut amb mi en mig de la plaça del Sitjar amb les teves contradiccions i amb el teu amor, tan alegre, tan gabellí i per això mateix tan universal.
Gràcies Marce i Biel per haver agafat el testimoni de Ràdio 99.9 amb la vostra Ràdio Experimental que ha fet que moltes persones d’aquest poble hagin gaudit fent o escoltant ràdio.
L’altre tema que volia destacar i que, a més, surt en els dos llibres que avui presentam, és el futbol. Jo he estat futbolista i en Biel, evidentment, ha estat molt més futbolista que jo, i hem jugat junts algunes temporades. Però, és clar, no vull parlar de mi, sinó d’altres persones que han estat importants en el nostru món del futbol. Els de la nostra generació començàrem a jugar a futbol, amb camisetes, primer amb en Biel es Fotògraf, un gabellí de Petra com en Miquel Bestard, i després ja més «seriosament» amb els primers equips del futbol base de l’Escolar.
D’aquells primers temps, record especialment en Jaume, el pare d’en Biel, que va arribar a fer de tot amb el nostru equip. I també record molt especialment en Joan Sancho, el pare d’en Pedro Sancho, el nostru capità. Tant en Jaume com en Joan –entre d’altres, evidentment– no es perdien cap partit, tant si jugàvem a casa com si jugàvem a fora. I, a més, hi posaven els seus cotxus per tal d’arribar d’hora als partits, fossin on fossin.
Però per damunt de tot, si més no per mi, voldria destacar una de les persones que han estat molt importants per mi i que, fins ara, potser no ho havia dit mai. Em referesc evidentment a Agustín Múñoz, al qual en Biel Roqueta dedica algunes de les seves pàgines.
No ho sé pels altres, però per mi va ser el meu primer entrenador, qui em va ensenyar a jugar en equip, qui em va demostrar que els companys eren més importants que jo, i que per passar-ho bé jugant ho havíem de passar bé tots. Voldria haver après algunes d’aquelles lliçons.
Per tant gràcies Agustín, gràcies Biel per parlar d’ell, del nostru equip, del nostru capità, d’en Benito Hernández, que com més temps passa més l’enyor, de tots aquells que, siguin allà on siguin segueixen dins els nostrus cors i ara, amb aquests llibres, el seu record, la seva presència és encara més viva, perquè entre tots plegats jugam el darrer partit, un partit que volem que duri molt, molt de temps, que la pilota rodi cap aquí i cap allà, que l’àrbitre no ens piti penal, que la sort ens acompanyi i que guanyem aquest partit i, per tant, que marquem qualque gol.
I aquests dos llibres d’en Biel ho són dos gols, encara que no sé contra qui, però és un 2 a 0 a favor nostru, això segur. Perquè, més enllà dels valors literaris que els llibres puguin tenir, tenen, els dos, una cosa molt important per mi: i aquesta cosa és un munt de material per a entendre un poc més el nostru poble. La seva evolució, els seus canvis, el que hem perdut i, potser, el que hem guanyat. Els dos dibuixen una societat en transformació i els dos ens mostren un cronista excepcional. El primer, perquè és un recull de tots els seus escrits sobre esports publicats al Cap Vermell, els quals li varen donar una escola necessària per a arribar a les actuals cròniques dels partits de l’Escolar també publicades al Cap Vermell. Una rara avis en el món del periodisme esportiu:
«A tots ens pareix explicable que un dia l’equip guanyi per 7 a 1, però ens pareix inexplicable que perdi per 8 a 1, sense considerar que, si un dia ets capaç de golejar, també és possible que un dia et golegin».
El segon, perquè a través de múltiples persones que treuen el cap per les seves pàgines, algunes de vives i d’altres de mortes, se’ns apareix una col·lectivitat que som tots noltrus, els que encara som aquí i els que ja han partit, i ens fa veure la meravellosa grandesa de les coses petites, que ens fan somiar, que ens il·luminen, i ens fan entendre que en realitat tot és massa gran per se tan petit, i potser per això encara ho estimam tant.
«Quan la nostàlgia em visita i el temps m’ho permet, n’acaron amb suavitat les espatlleres i els vells reposa-braços. M’hi assec, a poc a poc, amb molta de cura i suavitat, intentant no fer mal. Tanc els ulls perquè les sensacions siguin més intenses i em pos a somiar: intent olorar l’aroma típic de barberia; gaudir de l’ambient; escoltar els xiu-xius de les històries que conten els parroquians gabellins. Des d’un racó d’aquell lloc màgic, fora molestar, intent regressiu veure bocabadat com feia la feina el meu besavi Jaume...»
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
abril 2022
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada