L’amortallat, de Nidia Fajardo Ledea

 

versió catalana

Miquel Llull

 

 

Els morts que estimam no moren mai

María Luisa Bombal

 

 

Conte escrit a quatre mans,

amb el permís de María Luisa Bombal.

 

(I amb el permís de Pepe Fernández Carpintero. En el seu homenatge, ja que no sé fer-li dir misses. Els texts en negreta són seus, dels quaderns inèdits des de 1975 fins a 1996.)

 

 

Això que hom veu una llum blava al final d’un túnel pot ser que sigui mentida; com és mentida, crec jo, que estigui mort. Mai vaig veure un túnel i menys una llum blava. En darrer extrem la mort ha de ser això que m’està passant a mi: estar tancat aquí passant pàgines, fent balanços, avaluant esforços, recordant oblits, arreglant el que no s’havia fet, trastocant allò assumit, demanant disculpes, desvetllant mentides, en fi: recomponent el món a la meva manera... Si més no això és el que se sent en aquest lloc tan incòmode on no puc ni demanar que algú m’acompanyi amb les seves carícies perquè no hi cap: és massa estret; em sent ridícul amb aquesta bata blanca que se suposa que és una mortalla, i el mocadoret teixit sobre la cara. Per favor acomodau-me una mica més, perquè em fan mal els ossos i tenc fred d’estar aquí tan tot sol.

 

Ara ningú no pot arrabassar-me

el territori impur d’aquest cant,

ni ningú té en aquest lloc

poder sobre el meu somni:

ni déu ni home.

     Mira de què em venc a recordar en aquesta hora: un poema de José Ángel Valente Aquest territori què és? Això és la mort? Aquest estret recinte serà per sempre i des d’ara la meva Baratària personal, la meva ínfima illa, intocable, intractable, intricada, intrigant, insòlita, insolent, intransferible? Som el sobirà d’aquest territori ínfim on ja no existeix allò que es deia Instant, aquest punt breu en què es divideix el temps? Ai, Visitació, ara sí que crec que amb aquesta mort m’estic morint! Potser de tanta vida. (Odiï quan fins i tot mort em pos cursi).

     Com va dir molt encertadament Sir Clement Freud, «Si un decideix deixar de fumar i beure, no és que visqui una mica més, és que la vida sembla més llarga». Bé, idò ja està: ho vaig intentar en aquests 78 dies d’abstinència (i fàstic) per la qual cosa... aquest ha estat el resultat: ja no hi ha demà, ja no hi ha res necessari, ni tan sols l’esforç per deixar de fumar o de beure. Morir-me va ser un enorme badall de sang. La meva vida en aquell moment (és a dir, la meva mort) es va reduir a l’esforç suprem, forçós i inexcusable que és deixar de fumar i futurejar per uns minuts per a patir això altre que durarà pels segles dels segles i que, mal que em pesi, es diu Eternitat. Sense hac i amb majúscules.

     Jo som un mort que mai no es va voler morir, això ho cal reconèixer: Em demanava quin gust tendria el Dry Martini, si en comptes de ginebra li posava Ron de l’Aldea. Era l’únic que em quedava a casa, el Martini i el rom. Només amb unes gotes de llimona (me’n queda mig) i molt de gel –o bastant, el congelador està ben assortit– pot ser que faci bon gust. Hauré de reposar existències: ginebra, tòniques, cerveses, vi, aigua amb gas. L’única manera de frenar el vici és la sobreabundància. Acaba avorrint. Fins que s’acaba la reserva (Comprar Krüger, ja he passat una nit ensumant clavegueres). La planxa no era de les de vapor. La seva dimensió mínima em feia la impressió que m’havia segrestat a l’assistenta. En tot cas, mantenir les bones formes, al menys les externes, sembla important: em vaig planxar els calçons. Quantes vegades ho haurà fet l’Honrat Cavaller? Potser els posava estirats sota el matalàs, la qual cosa és un bon truc si no te remous massa entre els llençols. L’important és no pixar-te al llit.

     Per això estic intentant controlar les meves ganes de pixar i la meva fúria; més aviat estic emprenyat: és que mai aconseguiré fer meus els ulls de Betty Davies o les cames de Tina Turner! Visitació ni s’ha acostat. Ara, ella haurà de ser la bonamant que sempre va ser i, amb un parell d’ovaris afrontar aquest trànsit tota sola i d’una tirada: reconvertir-se en la principal dolguda, la sota-signant, la causahavent. Només Visitació podrà entendre quina és l’ombra que enfosqueix aquesta ombra.

     Com podria fer arribar fins a tu aquelles paraules que no te vaig saber dir i que la tristesa de la teva mirada m’estaven demanant? Com escrutar en les innominades estrelles la direcció que els nostres passos havien de seguir per arribar fins a la casa de la qual feia tant de temps que havíem partit? Només vaig saber estrènyer la teva mà i dir-te fins després. Només vaig poder caminar solitari, estalviar-te les llàgrimes que va vessar la meva desesperació. Potser no en vaig saber.

     I no saber és complicat, perquè tothom dona per fet que d’aquí me’n vaig al cel. A veure què cony faig jo en el Cel o en quin dels cels que he habitat, perquè no tots són iguals: el d’aquí gris i carregat, el d’allí blau i brillant, el d’allà blanquinós i tan petit que sembla que se’t caurà sobre d’un plugim, des d’una teulada o des d’un paradís I aquestes ximpleries que sents estant ja tan mort: rumors de l’amor, consol d’amistat, crepuscles i pianos, que diria Gelman. I de res val a quin cel vagis, si no pots emportar-te crepuscles i pianos.

     Per a mi que la mort és una invenció, amagatalls de la imaginació, ganes d’optar per tenir les coses que vas estimar, o que vas deixar de fer per vagància o per oblit i menysprear les que sobren, que, fet i fet, són les més incòmodes. Moltes vegades vaig escriure sobre la mort, i mira que fa anys, sense sospitar que algun dia em passaria això –tan sabut i inesperat– però em sortien així en els meus quaderns de tapes dures i repujades:

     La mort no és sinó l’instant precís i exacte de la conjunció final de dues línies que mai i infinitament no se separen. O que no coincideixen.

     Crec que molta gent no va entendre que jo estava boig: ni les dones a les que vaig estimar, ni els amics, ni els enemics, ni els indiferents; jo estava boig d’una bogeria embolicada en certs bafs que em portaven potser al món on m’hauria agradat viure. Que per cert, mai vaig saber del tot on m’hauria agradat viure. I Visitació no arriba.

     Estimada senyoreta, vostè ja es va fent gran i amb aquest canvi d’aires de vegades he de refugiar-me davant de la llar de foc. Aprofit aquestes estones per escriure-li i per això en alguna ocasió, ja ho sap vostè com tremol en el fred, devor la meva mirada al foc. Però no li parlaré avui de les meves bogeries, millor li explicaré el que li ha passat a la seva moixa. Estava passejant pel jardí, de sobte es va aturar i em va mirar estranyada. Els seus ulls escarlata brillaven en els meus. Vaig riure i vaig demanar: ¿i si les inscripcions del temple de Memfis ha­gues­sin estat degudes a la mà d’una dona? És clar, la moixa es va enfadar i només em va dir, afegeixi que la record amb afecte.

     Així que això. No es preocupi, sempre guard una abraçada.

 

     La veritat és que sovint he estat un voyeur, però ara en certa manera és diferent, perquè afegeix a la meva experiència un altre pla que no coneixia.

 

 

Atenció: ja comença la desfilada...

 

     Aquesta senyora que em mira amb commiseració i dubtes de si convé plorar o no, és la mare de no record qui, que ve acompanyada d’un escamot de ploraneres de menys de vint anys amb pírcing per qualsevol banda, tatuatges, calçons de campana al costat i flocs de colors, que treuen el cap una a una en aquest vidre –que d’altra banda em fa l’atmosfera irrespirable– i ni idea de per què criden: cap no em coneix, o al menys no em coneixien prou com per estar tan afectades

     Després es lleva el capell un senyor, que tampoc me’n record molt bé d’on ha sortit, i sosté uns minuts el seu capell contra el pit; sospit que resa o alguna cosa així, i que és el marit de la que plora amb les ploraneres de menys de vint anys.

     És increïble: la vida (més aviat la mort) et passa en minuts per sobre, però d’una manera alentida, ben a poc a poc com ja li va passar a Ana Maria, a la que també amortallaren sense que ella ho assumís del tot. Ana María tenia pares, crec que fins i tot tenia una filla. Jo no. Jo vaig tenir a Visitació, l’única dona que no ha vengut a treure el cap i treure aquest estúpid tapet blanc que no em deixa veure ben clar als que no s’atreveixen a mirar-me als ulls, els meus ulls que algú va tancar en el minut en què ja no vaig tenir ni voluntat ni sort per poder optar; però sí molta calma.

 

     UN: Nom!

     ALTRE: Protest Sr. Jutge.

     TERCER: S’alça la sessió. Cambrer, el compte!

 

     –Si clar, però podia ser que em sembli que el lloguer és una mica elevat, si a vostè no li molesta.

     –Oh sí (és clar!), com pot dir aquestes coses si encara no ha tastat el meu te! Encara no m’ha deixat temps de convèncer-lo! ¿Vol pastes? No em miri així!

     –Com?

 

     I les mirades. Perquè varen venir molts a mirar-me: els ulls negríssims de qui va ser la meva parella de ball estable, la meva amiga, la meva companya; per a ella vaig escriure un dels meus darrers alens de poeta enrarit i etílic (que ni vull pensar, perquè no és gens in, ni glamurós, ni post-modern) però sí que li aniria de regal postmortem aquest que es deia així:

 

 

 

 

I A MI,

QUE EM DIU VOSTÈ,

SI JO VENC DE PATINAR,

O

EL DIA DEL MEU ANIVERSARI.

FAULA DE L’ARC IRIS QUE

DES DE KANT A Buster Keaton, ENS

DEIXA EL TEU SOMRIURE...

ARTICLE PERIODÍSTIC PER A

«EL indiscretO SEMANAL»... O EN TOT

CAS, PER A «HERMANO LOBO»... REVISTA

D’HUMOR EN LA MESURA DEL QUE ÉS POSSIBLE I

L’ANY QUE VE SERÀ UNA ALTRA VEGADA

L’ANIVERSARI DE LA PATINADORA QUE

DESCRIU EL PORUS D’UNA INTEGRACIÓ.

PUNT I SEGUIT.

 

 

D’acord,

Van Gogh no va fer

punt

de creu ... i ratlla.

 

     Tant de bo la faci somriure. Ella està amb això que s’ha de dir «ànima» apocada i consentida perquè els morts com jo, els privilegiats, anam una miqueta més ràpid fins a la Glòria. I a vegades no donam temps a regalar ni una mínima alegria. Els morts estam cada dia més rebecs. O al menys això creuen els que creuen... en alguna cosa.

     Em miren ara amb una dura tristesa, els ulls mig grisos per l’oblit i la deixadesa de què potser m’hagi fixat en papers de fotografia per sempre i fins i tot em vulgui també per sempre;.... PEPE FOR EVER, i un esquelet d’aquests de Los Gabrieles de Madrid (la Capella Sixtina de tots els bars que puguin existir) estampat en una camiseta grisa, ja gairebé descolorida. Aquesta hauria estat una bona mortalla, segur. Aquesta havia d’haver estat la meva mortalla, no aquesta bateta blanca i curta que no diu res de mi.

     Per a ell serà un d’aquells poemes que vaig escriure fa ja una pila d’anys, aquells que li vaig explicar mil vegades al dels ulls grisos i que ja gairebé no m’aguantava cada vegada que tornava amb la història de «Visca el sol que mai no mor i si mor ressuscita, / visca la dona que té un amant Jesuïta / floc, floc, que gris més filleputa» o corrent davant la bòfia o del meu escàs (i no obstant això enorme) presidi de 52 dies a Carabanchel per rogenc impenitent. L’hi ho regal.

 

Si els meus ulls potser tancats dormen

no hi cerquis en ells la lectura

d’una avorrida espera.

Pensa més aviat que esgotats de ceguesa les hores

descansaran en assossec de son perdut

on potser temperin el meu pas

per aquest immòbil fil continu.

I si és possible mort

qui mig aclucar-los va voler

no agitis la teva ànima inquieta

que si greu és el silenci.

Res és el no-res

I pot ser que en ella retornin les paraules.

 

     Em miren també els ulls petits i vermellosos d’aquell que té els cabells més blancs que ningú i que gairebé em veu morir; és una sort que no m’hagi vist morir perquè ell intenta, amb la seva brusquedat, amagar la tendresa de l’infant gran que sempre ha estat. Un nin al circ d’aquesta mort tan afectada i pomposa

     Però en definitiva algú ha de «jouer» el paper de clown i potser sigui jo, enyorança de Popof i Teddy, qui pugui tornar a aquest espectacle el tradicional esplendor. Per això faisà, papagai, au de paradís, ara escampat sobre la meva galta que qualque dia serà solcada per la més dura de les arades, el coloret que amaga a la llum de camerino les meves rues.

     Em sent tranquil perquè ells són aquí. Em sent reconfortat d’haver mort sense rues. M’intranquil·litza que no arribi Visitació. El temps se’m fa interminable quan escolt el bullici callat, com en sordina, que envolta aquest lloc tan lleig. I jug amb el temps que vaig jugar llavors:

     Avui, com ahir sempre, com demà mai, torn a veure esculpit en el somriure interromput dels vostres llavis, el retret de tantes hores que vam perdre a la inacabada recerca del màgic filtre que trenqui la inquieta espera del nostre silenci cristal·lí. Reconec, en les precoces deixalles d’aquesta salutació, el suplici del nostre propi penjat. I en ell, jardí d’infants –que no per ser reals deixen de ser nins– engronsats per suau brisa em llev el capell. Al davant, inevitable, esper la mar.

     S’acosten com qui no vol la cosa, els ulls d’un parell de guitarres enceses, guitarres plenes de mar i de salnitre, les de cantar en aquelles hores de la matinada amb quatre rialles i molt de coratge; quatre ulls plens d’una vida que envej i que ja em tem que no tenc. Això deu ser estar definitivament mort. A poc a poc passen sobre del meu rostre els ulls d’aquesta cap rossa descolorida, amable, delicada, distesa i serena; els ulls també negríssims de la meva núvia desitjada que mai va ser... perquè era al sud; em miren els ulls del metge amic que em va advertir que era greu perquè m’estimava, em va mirar llavors amb tanta preocupació i tristesa... que em vaig témer el pitjor. Ara em mira gairebé amb ràbia. I la mare de les seves nines, que si dic dolços i bones... res; són aquestes nines que al bateig varen provocar la bogeria entre els amics, padrines, padrins i encara me n’estic rient. Fins després de mort me n’estic rient.

     Em fot no poder moure’m d’aquesta posició estúpida, en la incomoditat de seguir esperant a Visitació perquè m’expliqui què hi ha d’això, què és ser aquí tan encarcarat, per què tothom ve a mirar-me si se suposa que el voyeur som jo.

 

Estimada tu que ets estimada

en aquest voler que no és volgut.

Nom teu el d’aquesta ferida

dolor que només sense tu és dolgut.

Desig que era en horabaixa no adormit

i per a no somiar en record va ser tengut.

Però en fi, amb fi, confins, no més preàmbuls,

comptem...

 

     Aquesta que ara em mira amb tendresa és el meu pilot d’avió particular, la preferida, la que no sé si es va acostar o si jo vaig plorar una miqueta mirant-la per fer-la infeliç. El seu treball m’encanta: crec que d’ella en depèn, fins i tot, que visquem amb certa tranquil·litat, tot i que en qualsevol capvespre garrit se li oblidi que està d’imaginària. Jo ja en tenc prou amb aquesta (imaginària) que m’entortolliga i gairebé no em deixa pensar en el que seré després d’aquest guinyol absurd, on gent que no em coneix parla, plora, llegeix esqueles que no m’agraden i segueixen vivint com si tal cosa. I Visitació no ve.

     Quan el teatre xinès transita sobre el fil d’un titella, l’estranya minuciositat d’aquesta recobreix l’escena, on ja s’han introduït disfressa i maquillatge amb el vellut de putxinel·lis i arlequins. En la cerimònia eclesiàstica Manolita Chen ha arribat acompanyada de dotze mil patges i un simi neozelandès. Orson Welles li va jugar una mala passada a Picasso i aquest, sorprès, vessa un pot de pintura. La vaga parisenca impedeix la publicació del diari portuguès «Le Quotidienne Libérée», que en la secció d’humor relata cada nit la breu història de Xahrazad recorrent el passadís que porta a les habitacions del seu senyor. Una equivocació errarà les seves passes cap al Saló Ivori. Des d’allà qualsevol Príncep Mongol haurà d’introduir-la a la boca flamejant del Drac que un cop a l’any, a Nova York, passeja somiejant els carrers d’un vell Brodway.

     Ara hi ha una mica de calma. Al menys una estona fins que es vincla damunt d’aquest estúpid baül, com si fos una barra, aquest que va creure ser el més amic dels amics i que ja té els ulls vermellets de plorar i et va donar la notícia, Visitació. Parl del dels bars, del company de futbol i borratxeres. Al final, la vida posarà les coses al seu lloc (o la mort, aquesta meva, que és doble gol en pròpia porta).

     I així: ve aquest que mai em va suportar i em mira tot el temps pensant que a la fi no n’hi haurà un de tan insuportable i de tan perfeccionista; i se m’acosta massa el del sindicat, que encara no s’ho creu i ha de mirar-me perquè no s’ho creu: i són aquí els caps de sempre, els que vaig estimar i els que també vaig estimar; no sé com agrair estant així, tan rígid; agraesc, a les al·lotes de la feina que no ho superin i que n’hi hagi més d’una que em trobi a faltar, fins i tot gent que no em va conèixer i me troben a faltar una miqueta.

     Ser aquí, tot hirsut i amortallat no és una gràcia. Havia d’haver resolt coses... però qui deia que jo em moriria. Mai vaig creure que em moriria, això és la veritat. Visitació ho sap. Visitació sap que no em vaig voler morir, i que mai hauria preparat aquesta història. És com estar en un d’aquests programes de la tele on registren fins les teves morts (i mai millor dit) i et donen per això un premi absurd... o no. Sembla que m’hauré de passar la resta de la meva Eternitat un poc avorrit. Res, estudiaré els palíndroms que adorava la meva cunyada, tan científica com ingènua en el llenguatge. Li canviaré palíndroms per polímers, i ells somriurà incrèdula i admirada quan llegeixi: «Acá, sólo Tito lo saca», o «Aparta Edipo no pide, atrapa», o «Ávida de dádiva», o «Sam, nos sometemos, son más», o aquel clásico: «Dábale arroz a la zorra el abada».

     Ara em mira la meva germana i amb les seves mans toca aquest trasto de caixa en què m’asfixiï i surt d’aquí ràpid perquè li fa oi l’olor de les flors. Ella no sap molt bé el que està passant perquè ja la vida li va donar una bona batzacada. M’estic asfixiant però no puc fer res. La meva germana té raó, l’olor de les flors es fa ranci mentre el meu germà em mira... i em cauen al damunt anys de pèrdues, de no saber on cony és i de trobar-lo, de sobte, com ara, mirant-me amb aquells ulls de tendresa angoixant, amb aquests ulls clarets que ningú em llevarà mentre visqui (res, ja ho sé: mentre mori).

     Visitació no ve. No ve i jo m’estic asfixiant entre el que el món creia que havia de ser i el que mai vaig ser. Però Visitació no ve.

     Tot hauria començat potser si mai... «potser... hauria... si mai». Això és absurd. Crec que estic definitivament mort, tancat aquí i horroritzant-me dels meus fantasmes, els bons, i intentant desfer-me dels altres que no valen la pena.

     Em molesta aquesta mortalla; és com si a ningú se li hagués ocorregut posar-me aquell vestit d’Adolfo Domínguez, el d’aquella nit en què vaig ser xalestament feliç, o almenys el barnús de retxes vermelles, verdes i blaves que està penjat darrera la porta del bany. Una altra cosa que no fos aquesta estúpida tela. Freda i violenta. Res es pot enfront de la manca d’imaginació o el vertader dolor. Però allà ve altra gent (acaben d’obrir aquest lloc horrorós on estic mig presoner) i la primera que treu el cap, és una d’aquelles amigues que va estar amb mi diverses vegades i que es caga de plorar... perquè a ella segur li passa el mateix.

     Ve també el fill d’un amic que no té amb qui parlar sinó tot sol i sobre el cinema, o sobre la poesia, perquè ni sap amb qui parlar-ho, però jo estic mort, així que... haurà de cercar-se’n un altre.

     «Les arrugues i les bosses a la cara són grans passions que s’hi enregistren: vicis, coneixements que ens van visitar quan nosaltres, els senyors, no estàvem a casa». Així ho deia Walter Benjamin i se m’acudia que si ja, en un canvi de quadern, ho sé, vostè ha presentat la dimissió, naturalment no ha estat acceptada. Pot exigir-me la paraula. Aquí no es diu res, puc explicar-li-ho ara a vostè. Potser l’escrit no estava ben redactat. Ja sap que per a aquestes qüestions, els formularis, i tota aquesta legió de porquers i buròcrates de l’amor són molt estrictes. No es preocupi, les ratlles estan plenes de lectures; si ha perdut la pòlissa no la cerqui entre línies. Deixi això per als polítics.

     Ve gent que no sé, amics que vaig oblidar però mai va arribar Visitació. Tanquen això, i un Crist de bronze em pesa més que totes les mentides, que tots els meus amors, que tots els meus comiats.

 

Diuen que la poesia és

la darrera expressió

d’aquell que una vegada va ser poeta.

Diuen que el poeta és la darrera expressió

d’aquell que una vegada va ser estimat.

Diuen que l’estimat és

la darrera expressió

d’aquell que va ser ferit.

Ferit en aquella trista companyia

de la qual mai,

ja que mai va gaudir del domini del temps,

va poder partir.

Diuen que la partida és

la darrera expressió

d’aquell que una vegada va ser guerrer.

Diuen que el guerrer és

la darrera expressió

d’aquell que una vegada va ser desig.

Diuen,

i quan diuen bé ho saben,

que el desig és

l’avantsala del record.

Per això no diuen

que el record

és

l’epíleg

de la mort.

 

     Me tem que això s’acaba. Pels dies dels meus dies estaré aquí tancat i inútil en un nínxol amb un parell de dates tallades sense ganes en un marbre fictici. Visitació mai va venir. Això s’acaba. I vaig escriure una dedicatòria que hagués volgut que estàs allà on sigui que ara som:

 

A tots aquells que

una vegada varen llegir aquestes coses.

A tots els que les inspiraren.

A tots els que, sense inspirar-ho ni llegir-ho, ho van escriure.

A tots els que cap d’aquestes

tasques van dur a terme.

A tots els demés.

A tots els que queden.

A tots els que se n’anaren.

A tots.

Ah, gairebé m’oblid, a tu.

 

     Això s’acaba. Ara estic a la flor de la meva mort i mir què fosc és el caire de la llum on ja res reapareix. Sobremoriré a tanta vida en aquest estúpid lloc on només hi cabem els morts i els no nascuts. Ja no hi ha demà. Tot és inútil. Vi, envia’m un poema, un somni, un e-mail. Fi del conte: això sí que és la FI.

 

 

 

Nota

Potser fa massa temps que tenc en procés de publicació una recopilació de l’obra escrita de Nidia Fajardo Ledea (1958-2011), però veig que es va allargant la cosa i no li veig, de moment, el final. I com que tot va començar per voler fer una versió catalana d’aquest text de més amunt –El amortajado–, escrit a quatre mans amb José Fernández Carpintero (1949-2002), m’he decidit a fer un avançament amb la publicació d’aquesta primera versió i, també, per si de cas no arrib mai a acabar aquesta tasca, perquè mai se sap el que pot passar, que en quedi constància que ho vaig intentar.

Vaig conèixer Nidia Fajardo a Mallorca a començament dels noranta, però la nostra relació en realitat va començar a Tenerife uns anys abans. Ella era l’al·lota de Pepe Carpintero i entre els tres formàrem un triangle illenc amb els seus vèrtexs a Cuba, Tenerife i Mallorca, envoltades i envoltats d’aigu per totes parts.

Na Nidia era cubana, en Pepe de Madrid i jo de Capdepera, i tots tres arribàrem a ser canaris (sense gàbia). I aquest és precisament el miracle i la lliçó que vull aprendre de tota aquesta història.

Tant un com l’altre tenen una obra breu, en tot cas la publicada. Però com he dit altres vegades, en realitat l’obra mestra eren ells mateixus. «Alegres i desesperats», i sobretot generosus, ens varen deixar amb dos pams de nassus quan més els necessitàvem.

Però aquests darrers mesus han tornat, si més no a la meva vida.

I allà continuen i continuaran fins que ens tornem a retrobar.

Perquè ho farem. Això està clar.

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

Vegeu

ELS SOMNIS PASSEN SOBRE EL PONT ZURITA