[clicant sobre la imatge es pot descarregar tota la publicació]
Epíleg després de...
Surten papers de davall les pedres. No és que cerquis, és que són allà. Suren a l’aire, però són invisibles, fins que un dia cauen a terra i els trepitges amb els peus. És el que em va passar fa una temporada. Me demanaren un poema de «turisme». És clar que no sé exactament que vol dir això. Però me va venir a la memòria que en un temps ja molt llunyà havia escrit una cosa amb un títol que s’hi assemblava. És aquest: «(Fu)turisme». Sigui com sigui, sí que hi vaig trobar com a mínim un poema que es podria incloure dins un apartat que es digués «turisme».
i ha resultat ser una aproximació a la futurologia. en aquell temps no sabia que per Capdepera estàvem tan avesats a parlar amb els morts. Ho fèiem i encara ho fem. Però «jo», a més, en alguns d’aquests textos intent parlar amb els que no han nascut o amb els que encara no han viscut el que han de viure. És a dir, és un missatge dins una botella llançada a la mar per aquell «jo» de 1981 per a ser llegida per aquest «jo» del segle vint-i-u.
No cal dir que tot això és fum. Però per mi té una importància antropològica, primer, i d’auto-coneixement, després.
Però, malgrat tot, tampoc no en puc extreure cap lliçó extraordinària.
Senzillament, ha passat el temps. el turisme ha vessat tant, que ha ofegat la llavor. el 1961 tothom reia a la platja calenta. el 1981 ja no rèiem tant. aquell «jo» ja es veia venir la tempestat d’arena que taparia tot el planeta i empastifaria de merda totes les platges, ara ja «massa» calentes per riure tot lo dia mentre aprens a nedar a sa Font de sa Cala.
Capdepera, juliol 2022
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada