[clicant sobre la imatge es pot descarregar la publicació sencera]
Una [segona] mirada a la poesia de Francisco Croissier
En el meu primer escrit sobre la poesia de Francisco Croissier (Santa Cruz de Tenerife, 1958) la vaig considerar com a «vertadera literatura proletària», seguint la definició que n’havia fet Gary Snyder. Encara pens el mateix, però avui encara hi vull afegir un parell de coses més.
Fer la versió catalana d’El miedo que nos hicieron m’ha fet fer un viatge en el temps i m’ha traslladat a la dècada del vuitanta del segle passat, en la qual vaig passar uns anys a Tenerife i vaig conèixer Francisco Croissier a la tertúlia de la Tasca Canaria de la mà de Pepe Carpintero.
Aquest llibre es va publicar el 1996, però l’estava escrivint al llarg dels anys en què ens vàrem conèixer i tractar. Aquests anys foren uns anys d’estudi i de reflexió, d’aventures inconnexes a simple vista, però travades per un desig de coneixement que no tancava la porta a res. Segurament Croissier i jo estàvem passant per un procés semblant i fèiem uns viatges similars, i per això connectàrem. La nostra ment estava oberta a tot, a la música, el rock, el punk, el reggae, Bob Dylan..., la poesia, la història... i vèiem el món com la nostra llar. Al mateix temps, però, també fèiem un viatge cap a les nostres arrels, un viatge cap a les nostres fonts interiors que omplien el riu de la vida per tal que aquest fos navegable.
Així, aquells anys, foren uns anys internacionals, però també foren l’assumpció definitiva d’un «centre de gravetat» insular, on la cultura popular, les rondalles, les gloses, la cultura oral en definitiva, prengueren una gran força dins el treball creatiu de Francisco Croissier i diria que també de tot el grup del que abans fou la Joven Poesía Canaria i els seus Cuadernos Insulares de Poesía, i després La Calle de la Costa i les seves publicacions.
Una dècada de revistes, de fanzines, de grups musicals amb títols tan diversos com Orín Desteñido, 80 Miligramos, La Sombra de los Caídos, Pipa de Guarapo, Baile del Sol... on, ara me n’adon, vaig assistir a un dels esdeveniments més importants de la meva vida i en el qual també, modestament, hi vaig participar. Dic que va ser important, perquè, passats quaranta anys d’allò, encara estic treballant, perfilant, acabant i publicant projectes que em venen d’aquell moment únic i irrepetible.
Francisco Croissier havia estat el 1981 un dels organitzadors de l’homenatge a Pedro García Cabrera, poeta supervivent del Grup Surrealista de Tenerife dels anys republicans, i de qualque manera Croissier en fou un deixeble i divulgador, no només de l’actitud poètica sinó també vital del gran poeta canari. Així Croissier es va convertir en un dels fils invisibles que varen unir la creació poètica de diverses generacions després de molts (massa) anys de foscor.
Aquest llibre que el lector acaba de llegir, encara té a veure amb tot això, però hi afegeix tot el que he explicat abans, que podem resumir en l’assumpció de la cultura popular, especialment de l’oral, i també de la història col·lectiva. Aquest viatge, és clar, l’havia de portar, com ho va fer amb tot el grup i les seves revistes –especialment Pipa de Guarapo i Baile del Sol–, a l’horitzó africà i les seves múltiples cultures, d’una riquesa extraordinària, sense dubte, però menyspreades per les elits blanques i colonials, tant a les Canàries com al continent.
Croissier va cercar i va trobar germans a una banda i altra de la mar. I, a més, es va trobar amb els amazics, germans dels canaris en el passat i ara mateix. I així ell va ser un dels qui es varen rebel·lar contra l’oblit i la marca del colonialisme i del postcolonialisme, que tants maldecaps ha donat als pobles africans.
No cal dir, per tant, que aquest llibre és fruit d’aquell moment concret i tan sols és una baula de la seva creació i evolució poètica, però també és la que inicia la seva maduresa. El poeta i la vida han anat fent i la seva poesia ha continuat trescant nous camins, però ja des de dues fites ben arrelades: una primera mirada cap al passat més immediat, amb Pedro García Cabrera, Domingo López Torres i el seu surrealisme insular, però també una altra mirada molt més llarga i cap endarrere, amb els magos i els amazics, que, com per art de màgia, el connecta amb el present i el fa mirar endavant, acompanyat de tot aquest equipatge cultural que ja mai no l’abandonarà. Aquesta, però, ja és una altra història, que potser en una altra ocasió podrem abordar.
Ara cal acomiadar aquesta por que ens feren i també la soledat, que pot durar un poc més de deu hores o tota una vida. En tot cas, la soledat dura el que dura la nostra indefensió davant aquest món que ens ha tocat viure, la soledat dura mentre la por creix dins els nostres cors, la soledat dura mentre no donam la mà i cridam pel seu nom a tots aquells que caminen cap a les muntanyes, cap amunt, per també veure la mar amb les seves taronges de llibertat.
Capdepera, novembre 2022.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada