Les oronelles han arribat als cabells de Pere Orpí

 Epíleg
 Una vida de poeta 

 

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea

I amb l’esperança, dintre son cor, la por combat.
JACINT VERDAGUER, L’Atlàntida, 1877.
 
Segurament la primera vegada que vaig llegir un poema de Pere Orpí fou el sonet «Mare terra» que va sortir al programa de festes de Sant Isidre del 1973 a Capdepera, quan ell encara no havia publicat cap llibre, però, com hem vist, ja havia treballat molt en la seva poesia i havia donat a conèixer poemes dispersos per aquí i per allà. Els versos finals d’aquest sonet, que més tard, el 1979, formarà part del recull A Contrallum, eren aquests:

Respectau la verdor del vell boscatge,
plantadors de ciment!: té més cultura
la brisa del pinar quan és salvatge.

Aquest mateix any de 1979, sota el pseudònim d’Es Jai de sa Barraqueta, sortiren unes gloses de combat fent befa del candidat cunero d’UCD Íñigo Cavero, una imposició que venia a confirmar la nostra crua situació colonial, que encara dura. En aquella època, a Capdepera i Cala Rajada uns quants eixelebrats havíem fundat un col·lectiu ecologista –Torre Esbucada– que amb la seva màquina de ciclostil va reproduir aquestes gloses acompanyades d’uns dibuixos.
Poc després vàrem saber que l’autor era en realitat Pere Orpí, en Pere de na Gambussina, com el coneixem els gabellins.
No cal dir que me’n vaig endur una gran sorpresa que, noltrus, un col·lectiu ecologista de tendències més aviat àcrates i llibertàries, hagués fet seves les paraules d’un poeta capellà. Però va ser així, i per mi continua essent així també ara.
Aquests dos poemes, a més, defineixen alguns dels esperits poètics de Pere Orpí, ja a bastament explicats per Pere Rosselló i Damià Pons en aquest mateix llibre i per Jaume Santandreu en el pròleg d’Encara que no em donin la paraula, el seu primer recull de poesia en forma de llibre: la utilització de tècniques cultes al mateix temps que conrea l’art més popular de tots, que és la glosa. Per altra banda, també com- bina perfectament la coneixença de la cultura catalana amb la defensa aferrissada de la terra, sempre amb una visió poètica que sobrevola els nostres esperits i ens convida a mirar sense por aquests paisatges, malmesos i espectrals a vegades, però meravellosos amb els seus colors gabellins i mallorquins, que tant ell com Jaume Mercant han convertit en art.
No cal dir que, des de llavors –i ja fa...!– he estat un seguidor incansable d’aquest trescador de camins i de poemes.
I he seguit de prop aquesta espiritualitat seva que no dubta en baixar a la terra, entre els homes i les dones, per dir-hi la seva i la seva actitud oberta i compromesa m’ha recordat la d’un poeta de Nicaragua que m’ha agradat des que he pogut llegir la seva poesia en tota la seva grandesa. Aquest poeta és Ernesto Cardenal, del qual vaig traduir «Oració per a Marilyn Monroe» i ara, també pensant en Pere Orpí, vull intentar versionar un fragment del seu «Salm 57»:

Senyors defensors de Llei i Ordre:

Potser el seu dret no és classista?

            el Civil per a protegir la propietat privada
el Penal 

            per a aplicar-lo a les classes dominades.

La llibertat de la qual parlen és la llibertat del capital


            el seu «món lliure» és la lliure explotació.

La seva llei és de fusells i el seu ordre el dels goril·les

            de vostès és la policia

            de vostès són els jutges.

No hi ha latifundistes ni banquers a la presó.

* * *

Sé que després que el lector hagi llegit el pròleg de Damià Pons, el Pòrtic de l’autor i l’estudi de Pere Rosselló, el que pugui dir jo de més és gairebé sobrer, o sobrer del tot. Si tenc qualque autoritat per fer-me veure en aquestes pàgines finals que demostren que Pere Orpí efectivament ha dut una vida de poeta al llarg de tots aquests anys, és que som gabellí, com ell, i que, com ell, els primers llums, els primers colors, que vaig veure, són els d’aquesta part de món, on la muntanya i la mar conflueixen per fer-nos creure que altres mons són possibles; que alguns dels personatges mítics que ens han inspirat són els mateixos; que hem mamat la llengu des dels dos extrems gabellins com ho són Vila Nova i Vila Roja, que s’ajunten a la Creu per enfilar cap al Castell.
Per això, amb motiu que Pere Orpí va rebre el Premi Cap Vermell, el 2012 vaig escriure un petit article intentant explicar als gabellins, però també a tots els catalans, qui era Pere Orpí, quina havia estat la seva gran tasca, tant en el nivell de la cultura popular com en el de la poesia. Al costat de la seva bibliografia publicada fins aquell moment, hi havia aquestes paraules que ara vull recuperar:

«Però també cal dir que, com un homu del Renaixement, Pere Orpí ha fet de tot: lletrista, actor, intèrpret, poeta, investigador, guionista, descobridor de paisatges, pintor... i també ha fabricat licors amb herbes inversemblants, la qual cosa el converteix en un tot terreny que des de Capdepera ha exportat el geni gabellí per tot Mallorca, deixant arreu la petjada d’un petit gran homu, la qual cosa convé que els gabellins sàpiguen i admirin.»  

[Cap Vermell, 20 febrer 2012]

No cal dir, per tant, que estic molt content que la iniciativa de publicar aquest immens volum amb els seus versos per recitar, hagi sortit de Capdepera, de la Tertúlia Gabellina i Oriental, del Cap Vermell i de l’Editor dels Bous, perquè és una manera idònia per a mostrar que tots ens feim més grans amb la poesia, que tots noltrus, encara que la barca s’hagi enfonsat, nedam amb esperança cap a Paradella, on sabem que ens hi espera tant mossèn Alcover amb els seus jocs de paraules, com na Tiana Ponta i la seva gran i profunda visió de l’univers.
I també que puguem mostrar i demostrar que a Capdepera tenim de tot i molt, i que Pere Orpí, amb aquesta gran obra i, evidentment, també amb les altres, se’ns apareix, finalment, com un dels grans personatges gabellins.

* * *

Tots som fills del nostru temps –això no té remei, ens agradi o no–, però Pere Orpí, amb la seva poesia, l’ha sabut i pogut transcendir, ha trobat «la clau que obre tots els panys», ha estat aquí i ara, sens dubte, però ha anat més enllà d’aquestes pedres i d’aquests paranys, ha volat, ha meditat, ha lluitat... a vegades ha perdut, a vegades ha guanyat, però sempre ha estat allà, aliat amb la musa, amb la qual ha expressat tot allò que li ha plagut, tot el que ha necessitat de dir, tot el que li ha semblat imprescindible per a viure en equilibri amb tot el que es pot tocar i tot el que hom s’ha d’imaginar per tal d’arribar a un estat de pau, de pau interior, si més no, que és el que ens transmet a les Tertúlies Gabellines i Orientals, i això, no sé si ho sabeu, és una cosa que no té preu i per això vull donar les gràcies a Pere Orpí, perquè la seva poesia i la seva actitud, m’han ensenyat a «estar» en aquest món sense por, amb la tranquil·litat de no tenir ànsia per ser allò que no som.
I si les oronelles han arribat als cabells de Pere Orpí, això vol dir que, amb la seva poesia, també ens han arribat a tots, que les oronelles mil·lenàries també ens acaronen i ens conviden a somiar en aquest vol que, com ja he dit altres vegades, ens portarà de la muntanya a la mar i de la mar a la muntanya, o el que és el mateix, de Capdepera a Capdepera, en un cicle que somiam que no s’acabarà mai.

Capdepera, setembre del 2022

La cançó que ella entona és d’esperança
JACINT VERDAGUER, Canigó, 1886.