Les giragonses d’Urtecho

 

Les giragonses d’Urtecho

(i de la poesia hispanoamericana)

 

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

 

 

Al llegar a mi casa, y precisamente en el momento de abrir la puerta, me vi llegar. Intrigado, decidí seguirme.

 

Octavio Paz, Arenas movedizas

 

 

He de confessar que quan Antoni Nadal em va proposar de traduir alguns textos de José Coronel Urtecho, només havia llegit uns pocs poemes seus, la majoria publicats per José Olivio Jiménez en la seva antologia de poesia hispanoamericana. Llavors, també intrigat, vaig decidir que estaria bé seguir el rastre d’aquest poeta al mateix temps que anàvem enllestint les traduccions.

     I he fet molt bé, de seguir-lo.

     Perquè Urtecho ha resultat ser tot un gran personatge, d’aquests que es troben amagats a les biblioteques, però que convé desenterrar de tant en tant per retornar-los a la poesia viva, aquesta poesia que ens acompanya sempre al llarg de les nostres vides i dona sentit al marasme que sovint tenim al davant: ens assenyala un camí de sortida al laberint macabre en què hem convertit el món. Perquè, potser, ja l’únic turisme que podem fer és aquest que ens mena de llibre en llibre fins a la llum del benavenir que sempre ens espera més enllà de l’horitzó. Els nostrus hotels són les biblioteques i les nostres platges, els poemes, i ens convertim en ciutadans de llocs inexistents, com ho són la ciutat de Paradella o l’illa de San Borondón, als quals després de molt trescar per aquí i per allà, sempre volem retornar, encara que no hi hàgim estat mai.

     Urtecho va enterrar el modernisme i va enlairar l’avantguarda, però això no ens ha de confondre. La seva obra, la poètica si més no, és relativament breu, però plena de giragonses, talment com degué ser la seva vida: «Canvia quasi totalment de manera de pensar cada dos anys, segons ell mateix afirmava una vegada», va dir en el seu moment Ernesto Cardenal, nicaragüenc i gran poeta, com Urtecho, o Coronel, o José Coronel Urtecho.

 

No te engañen los nuevos continentes,

con sus plantas, sus bestias y sus gentes,

ni sus canciones con su nuevo acento.

 

Todo lo que dice algo ya está dicho:

sólo nos queda el aire y su capricho

de vagos sones que se lleva el viento.[1]

 

     I ara, després d’enllestir aquesta feina, ens adonam que hem versionat els seus poemes de la seva darrera etapa sandinista. Ara bé, aquesta estranya estructura falsament narrativa dels poemes no és nova i ja l’havia emprat com a mínim al poema «Pequeña biografía de mi mujer», que potser havíem d’haver inclòs en aquesta selecció i que ens anima a conèixer més coses d’aquesta dona seva, María Kautz Gross (1908-1992).

     No em veig amb cor de parlar del sandinisme d’Urtecho, com tampoc del d’Ernesto Cardenal. Però sí que sabem que Cardenal de ministre sandinista de cultura va anar a parar a la detenció domiciliària i, si com deia el mateix Cardenal, Urtecho canviava d’opinió cada parell d’anys, no ens hauria d’estranyar que hagués pogut acabar com ell.

     Perquè l’apropiació que del sandinisme n’ha fet el règim dels Ortega, és una més de les grans decepcions que ens han proporcionat els libertadores del continent americà.

     Però no deixem volar la imaginació fent suposicions que, tanmateix, són invencions de les nostres neurones, i proclamem que, malgrat tot, aquests poemes d’Urtecho no són polítics, o no són només polítics. Tenen l’esperit del continent, lluminós malgrat tot. Malgrat les ombres perilloses de la crua realitat, s’eleven per damunt de les misèries i tresquen per camins que pugen sempre amunt, on hi ha la llum, on hi ha l’esperança.

     I precisament Urtecho i tota aquesta feina que ens ha dut a la publicació d’aquest llibre amb les seves versions catalanes, m’ha fet trescar per la meva biblioteca, pel meu aprenentatge, i això m’ha fet veure que la poesia hispanoamericana ha estat un dels puntals de la meva pròpia visió, de la meva vida, en definitiva. Les lectures, sempre disperses, que he fet, formen un cos descomunal, també ple de giragonses, que ara més que mai no puc obviar. I per això, seguint-me a mi mateix, he trescat per les muntanyes poètiques hispanoamericanes i m’he sorprès intentant arribar al cim. No hi he arribat a arribar, això és evident, ara ho sé del cert, però només el fet d’intentar veure tot el paisatge poètic hispanoamericà, m’ha enlluer­nat la mirada i m’ha fet veure la immensitat d’aquesta serralada punxeguda i de «plomatges blaus» que sacseja el nostre esperit si ens obrim i abraçam la seva espurna.

 

La poesía es un animal mucho más potente y fascinante

Que los que bosque, jungla, arca, circo o zoo pueden tener.[2]

 

     Les «visions americanes» no venen només del nord i del món anglosaxó. També venen de més avall, d’un paisatge físic tan divers com ho és l’humà, també venen d’unes illes voltades d’aigua de tots costats, com ho són la Cuba de Virgilio Piñera que voldríem alliberada de tots els malsons o les Canàries infinites de Pedro García Cabrera, que són sense dubte la meva pàtria.

     A més de tot això, una cosa que sempre m’ha atret de tota aquesta gent americana és la relació que mantenen amb el seu passat. També al nord («The earth is an Indian thing», va dir Jack Kerouac a On the Road), però especialment un poc més avall. Tant Urtecho com Roque Dalton, com Gonzalo Arango, i molts més, i més que ningú Ernesto Cardenal, s’han posat davant el tema indígena d’una manera o altra. Cadascú ho ha resolt a la seva manera, cadascú l’ha mirat amb ulls propis i intransferibles, però han sentit la presència de cultures mil·lenàries sobrevolant els espais terrestres i sobrenaturals d’una terra que ha acabat essent batiada amb un nom italià.

     Per la meva part, només puc afegir que és una gran sort que els indígenes catalans puguem fer versions de poesia americana en la nostra llengua indígena. La diversitat ens enriqueix, però la rendició cultural no és una opció, ni aquí ni a Managua ni a Tenotxtítlan.

 

Llévame de las manos hasta los llanos.

Llévame de los ojos a los rastrojos.

Llévame de los pechos a los barbechos.

Llévame de las pestañas a las montañas.

Llévame de la cintura a la llanura de la ternura.[3]

 

 

Capdepera, juliol 2022

 

---

[1]  Coronel Urtecho, José (1970). Pól-la d’anánta, katánta, paránta; imitaciones y traducciones. León: Universidad Autónoma de Nicaragua.

[2] Ídem.

[3]  Coronel Urtecho, José (2005). «Intermezzo chinfónico». Oda a Rubén Darío: poemas selectos. Caracas: Fundación Biblioteca Ayacucho