Und ich hatte Deutschland so geliebt.
Mildred Harnack / Mildred Elizabeth Fish
(Milwaukee, USA),1902-1943, Berlin-Plötzensee)
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
La vida dona voltes i no sempre torna al Born, sinó que pot tornar a Soest. No sé si tendré prou paraules per a descriure aquest viatge. Ja sé què és viure lluny de casa, però malgrat aquesta experiència ja viscuda, no tenc cap dubte que enyoraré Capdepera. I també Cala Rajada, és clar, com sempre! Però enyoraré la Capdepera que visc o la Capdepera que he viscut? No ho sé, aquesta és la veritat. I esper ser prou sincer per reconèixer tant una cosa com l’altra.
Se suposa que aquest és un viatge llarg, cap a les profunditats del Soest Börde, entre el Sauerland i el Münsterland, a Westfàlia. Una ciutat, Soest, amb una història descomunal que jo no puc ni tan sols intentar explicar, perquè no en sé prou, perquè som més que un foraster, som un estranger, en una terra fecunda, plena de sorpreses, però que em corprenen i em fan estimar Alemanya, com ho va fer Mildred Harnack, amb una força que, ni ella ni jo, sabem d’on ens surt. Però aquí la tenim, dins noltrus, i sembla que serà fins a la mort. Si més no, en el cas de Mildred així va ser. Va morir guillotinada per defensar la seva Alemanya de l’altra que la va matar.
Entre 1444 i 1449 la ciutat de Soest i la seva comarca varen lluitar contra l’arquebisbe de Colònia, el seu teòric sobirà, per tal de reafirmar la seva llibertat. Malgrat la victòria i en moure’s diverses peces del tauler imperial, amb entrades i sortides, amb Prússia i Westfàlia pel mig, la ciutat va entrar en una llarga decadència. Va ser una victòria política que, paradoxalment va representar la seva desfeta econòmica i, a la llarga, com deia, la seva decadència i el seu territori va quedar gairebé envoltat pels dominis de Colònia [vegeu el mapa].
Soest havia ocupat un lloc de lideratge a la Lliga Hanseàtica i va arribar a ser una de les ciutats per importants d’Alemanya durant el segle XII. Les seves dues rutes principals de comerç eren pel riu Lippe, que conflueix al Rin i d’allà fins als ports holandesos que s’obrien a les rutes bàltiques.
L’altra ruta era amb carru fins a Hamburg, una altra de les grans ciutats Hanseàtiques que, evidentment, també té la seva gran història i les seves grans victòries i derrotes.
Ara algunes vegades es parla de recuperar l’estatus de ciutat lliure, com ho són Bremen o la mateixa Hamburg, però sembla que el seu temps ha passat.
Però camines per la ciutat i sents i veus que ets a un lloc especial. Un lloc del qual encara et queda molt per aprendre. Ho aconseguiràs?
Com sempre, els dubtes «existencials» m’acompanyen fins a la fi del món.
Malgrat tot, som a l’«Strahlender Stern aus dem Herbst des
Mittelalters» [estrella brillant de la tardor de l’Edat Mitjana], una
estrella brillant que es va anar apagant, però que pot tornar a brillar
dins el meu cap i fer-me veure el camí que porta a entendre la
construcció d’Alemanya. I, entre molts d’altres, és gràcies a Peter
Emmerichs, que a la nit del 16 de juny de 1417 va començar a escriure
les seves cròniques, dia en què va ser elegit secretari i cap de
l’administració de Soest, que coneixem una gran part dels esdeveniments
que ens fan copsar els detalls que fan d’aquesta ciutat un lloc
especial. Aquella nit Emmerichs es va convertir en el primer cronista de
Soest i va escriure: «Perquè aquest esdeveniment no desaparegui de la
memòria a causa de la fragilitat de la raça humana, ho vaig escriure com
vaig poder».
No cal dir que, segurament, tot això –entendre la complexitat d’aquest país– serà feina per una altra vida, perquè aquesta se m’ha fet curta per tenir temps de llegir tant de llibres com cal, de tantes converses necessàries per a arribar a capir alguna cosa interessant que em faci estimar Alemanya sobre una base més racional que sentimental, com ho faig ara.
En tot cas, si els alemanys de Mallorca volen repassar el que va ser «Die Soester Fehde» i mirar-lo amb ulls d’ara: amb una lectura que ens ajuda a veure la història com una necessitat bàsica per entendre el que som avui i també endevinar que aquesta, la història, no és estàtica, sinó que cada generació en fa la seva interpretació per a poder sobreviure a les mentides i a les trampes que pretenen marcar-nos el camí, els alemanys de Mallorca –com deia– tenen l’oportunitat de llegir la reedició actual del llibre de Heinz-Dieter Heimann, publicat per primera vegada el 2003.
Mentrestant, jo pensaré si me’n vaig al Bàltic amb carru o amb barca i quin tipus de mercaderia puc intercanviar per allà dalt. Els de Soest ho feien amb sal i ferru; jo no tenc moltes coses per comprar i vendre, però segur que tornaré carregat de somnis.
«Vermissen werde ich nimmermehr
die paradiesischen Räume;
das war kein wahres Paradies –
es gab dort verbotene Bäume.
[Mai més no trobaré a faltar
les estances paradisíaques.
No eren un veritable paradís:
hi havia arbres prohibits.]
Heinrich Heine
[versió catalana de Feliu Formosa]
Soest, febrer 2024
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada