Else Lasker-Schüler: cercant una ciutat pertot arreu

 Infra-Cròniques alemanyes (6) /  


Miquel Llull
Bibliotecari del Golea

 

Increïblement les meves recerques bibliogràfiques sobre Capdepera em duen a Else Lasker-Schüler (1869-1945). No en sabia gaire cosa d’aquesta autora expressionista de la que Karl Kraus (1874-1936) n’havia dit el 1910 que era el «fenomen líric més fort i infranquejable de l’Alemanya moderna». Ara bé, com altres vegades ja he dit, la meva ignorància és alta i, com a mínim, hi havia alguns poemes seus a la meva biblioteca, com són els publicats a Poesia alemanya contemporània, on hi ha mitja dotzena de poemes en versió catalana tant del curador de l’antologia, Feliu Formosa, com de Judith Vilar.

També al gran Feliu Formosa, que als seus noranta anys segueix treballant des d’una residència, devem la traducció i publicació del darrer llibre d’Else, El meu piano blau.

I de sobte a la llibreria Antiquariat m’arriba aquest llibre de Lasker-Schüler: Ich suche allerlanden eine Stadt (Gedichte, Prosa, Briefe). Leipzig: Verlag Philipp Reclam, 1988.
 

 

Es tracta d’una recopilació feta per Silvia Schlenstedt (1931-2011) d’una gran part de la seva obra: poesia, dibuix, assaig, novel·la i cartes. 

I dic una gran part, perquè si més no hi manca el text d’una conferència publicat a Berlin el 1921 amb un títol enigmàtic: Der Wunderrabbiner von Barcelona. Potser Feliu Formosa, o la seva filla, Clara Formosa, el podrien traduir. Tampoc hi ha les seves obres de teatre. 

Evidentment Else era jueva i per això va marxar d’Alemanya el 1933 i va viure a l’exili des de llavors, gairebé sempre en habitacions d’hotels o de pensions, i potser per això cercava una ciutat. Va anar a Palestina i s’hi va sentir malament i rebutjada com a membre d’una minoria que perseguia la pau (Brit Shalom) i que, a més, parlava en alemany. Va morir, absolutament pobre, a Jerusalem el 1945. 

Molt bé! Però tot això que té a veure amb Capdepera? Idò que Silvia Schlenstedt va viure a Cala Rajada durant els anys republicans. El seu pare, Walter Pollatschek, i també la seva mare, Ensi, varen venir a fer de mestres de l’escola de Heinz Kraschutzki, com ja he contat en altres texts, i s’hi varen estar fins a l’esclat de la guerra civil. Silvia, a més, juntament amb les seves germanes, són les protagonistes d’un llibre que ara tenim entre cella i cella i volem publicar a Capdepera. De fet, tot un equip multidisciplinari hi està fent feina. Aquest llibre, Drei Kinder kommen durch die Welt, publicat el 1947, ens relata l’experiència de l’exili d’una família jueva vist des del punt de vista de les tres filles, les germanes: Doris, Silvia i Constanze, que també cercaven una ciutat per tot arreu. 

Tornant a Else Lasker-Schüler, el llibre que comentam, Ich suche…, està publicat a Leipzig, a l’antiga i difunta DDR el 1988, a un any escàs de la caiguda del mur de Berlin. I tot això li dona un plus, per mi evidentment, i qualque dia n’hauríem de xerrar de la DDR i potser ho farem, o ho faré. 

Però ara ens interessa Else Lasker-Schüler i la tenim cercant aquesta ciutat inconeguda i segurament inexistent. Tal vegada per això se la va inventar dins el seu cap, perquè és la única manera de tornar a qualque banda amb la sensació d’haver arribat a… allà d’açà? 

Acabarem amb un parell de poemes i el primer és del seu darrer llibre, el poema que li dona nom: «El meu piano blau», però no en la versió de Feliu Formosa, que no la tenc a mà, sinó en la de Judith Vilar:

 

 EL MEU PIANO BLAU 

Tinc a casa un piano blau
però no sé ni una nota. 

És a l’ombra de la porta del celler
d’ençà que el món s’ha embrutit. 

El toquen quatre mans d’estels
–la senyora lluna cantava a la barca–
ara ballen les rates en el dringueig.

El teclat s’ha malmès...

Ploro el blau difunt. 

Oh, àngels estimats, obriu-me
–vaig menjar el pa amarg–
obriu-me en vida les portes del cel
ni que sigui contra la prohibició.

[versió catalana: Judith Vilar]

Mein blaues Klavier

Ich habe zu Hause ein blaues Klavier / Und kenne doch keine Note. // Es steht im Dunkel der Kellertür, / Seitdem die Welt verrohte. // Es spielten Sternenhände vier / – Die Mondfrau sang im Boote – /Nun tanzen die Ratten im Geklirr. // Zerbrochen ist die Klaviatür…. / Ich beweine die blaue Tote. // Ach liebe Engel öffnet mir / – Ich aß vom bitteren Brote – / Mir lebend schon die Himmelstür – / Auch wider dem Verbote.

 

Acabaré amb un experiment; es tracta d’una versió que he pogut acabar gràcies a Pere Joan i Tous Siurell, de dos poemes d’Else Lasker-Schüler dedicats a un dels grans poetes de la literatura alemanya, Georg Trakl, que també ha traduït al català  Feliu Formosa.

 

GEORG TRAKL

Georg Trakl morí durant la guerra tallat per la seva pròpia mà.
Tanta solitud hi havia al món. Jo l’estimava.

 

GEORG TRAKL

Els seus ulls eren molt llunyans.
De nin una vegada ja va ser al cel.

Per això les seves paraules brotaven
sobre núvols blaus i blancs.

 Discutíem sobre religió,
però sempre com dos amics de jocs,

 I preparaven Déu de boca a boca.
Al principi existia la Paraula

 El cor del poeta, un castell inexpugnable,
Els seus poemes: tesis cantades.

 Probablement era Martin Luther.

 Portava a la mà la seva ànima trinitària
mentre marxava a la guerra santa.

 – Llavors ho vaig saber, havia mort –

 Incomprensiblement, la seva ombra
es quedà damunt el vespre de la meva cambra.

Else Lasker-Schüler

GEORG TRAKL
Georg Trakl erlag im Krieg von eigener Hand gefällt. / So einsam war es in der Welt. Ich hatt ihn lieb.

GEORG TRAKL
Seine Augen standen ganz fern. / Er war als Knabe einmal schon im Himmel. // Darum kamen seine Worte hervor / Auf blauen und auf weißen Wolken. // Wir stritten über Religion, / Aber immer wie zwei Spielgefährten, // Und bereiteten Gott von Mund zu Mund. / Im Anfang war das Wort. // Des Dichters Herz, eine feste Burg, / Seine Gedichte: Singende Thesen. // Er war wohl Martin Luther. // Seine dreifaltige Seele trug er in der Hand,  / Als er in den heiligen Krieg zog. // – Dann wußte ich, er war gestorben – // Sein Schatten weilte unbegreiflich / Auf dem Abend meines Zimmers.


Georg Trakl, Obra poètica.
Traducció de Feliu Formosa.
Adesiara editorial, Martorell, 2012.

I tornam a la crua realitat, Else Lasker-Schüler es va haver d’inventar altres personatges per poder sobreviure a la indiferència i a la barbàrie, però també va donar la cara i no es va posar de perfil en cap de les difícils situacions que va haver d’enfrontar.

Silvia, Else, dos noms de dona que, des de moments diferents, ens diuen coses i ens ajuden a seguir en el camí cercant sense descans una ciutat per tot arreu.

Soest, maig 2024 

Infra-Cròniques alemanyes

  1. Die Soester Fehde
  2. La «sobrassada» alemanya
  3. «Ein Kettenraucher der Liebe»: Klabund en un minut
  4. Els corbs de la ciutat
  5. Bombes sobre Soest [i el món] 
 

Comentaris