Die Erbauer der Pyramiden / Ein Mann auf Krücken

Infra-Cròniques alemanyes (10)

Publicat a Cap Vermell, 22 juny 2024

DIE ERBAUER DER PYRAMIDEN

Sicherlich ist der Maurerberuf einer der ältesten der Welt. Doch seit jeher, sei es beim Bau der Pyramiden, der Wachtürme, der Kathedralen und Paläste, der Burgen und Festungen, der Wolkenkratzer und nicht zuletzt der Hotels, die Maurer sind immer anonym geblieben, gehen unter in einer gestaltlosen, anonymen Masse. Nur die Namen einer Handvoll Architekten sind bis zu uns gedrungen und die von Pharaonen, Königen, Päpsten und Bischöfen, von Adligen, Multimillionären und Schmugglern. Von den Maurern dagegen ist so gut wie nichts bekannt, und doch waren sie es, die die riesigen Steine aufgerichtet, die all dem Form gegeben haben, was ohne sie weiter nichts als ein paar Striche auf einem Pergament oder einem Blatt Papier geblieben wäre.

Jetzt habe ich die Gelegenheit, den Namen eines Maurers aus der Anonymität zu holen und diese Gelegenheit möchte ich wahrnehmen. Es handelt sich um Josep Fuster Servera (1922-2009), der, links auf dem Foto, mit einer Baskenmütze auf dem Kopf, in die Kamera von Mr. Canaan schaut. Ebenso wie seine Arbeitskollegen, unter denen sich auch Miquel Sancho Reus und Pere Sancho Mercadal befinden, ist er gerade dabei, sein Mittagessen auszupacken.

Er war der Sohn von Josep Fuster, eines aus Valencia stammenden Polizisten, der Repressalien ausgesetzt wurde, weil er in Port de Pollença, in «U Moll» – «die Mole», wie der Ort von den Einheimischen genannt wird –, die Legalität der Republik verteidigt hatte, und der aus Capdepera stam- menden Margalida Servera Llulla. Zeit seines Lebens war er Maurer und einer derjenigen, die mit am Bau vom Hotel El Castillo beteiligt gewesen waren. Und er war mein Onkel Pep, denn er gehörte nicht nur zur Familie meines Großvaters Miquel Llull, sondern hatte zudem ein paar Jahre vor meiner Geburt meine Tante Maria Rigus geheiratet. Sicherlich erübrigt es sich zu sagen, wie viel er mir beigebracht hat, so auch diesen Zungenbrecher, wunderliche Verse auf Katalanisch, die noch heute in meinem Kopf herumschwirren und sich nicht übersetzen lassen:

Jo no sé parlar en Grumetis

perquè no sabis cum tutits.

Aquí respondran els sintis,

cutum merits fet endintris

i cum tal digneris dignetis. 

ELS CONSTRUCTORS DE LES PIRÀMIDES 

Els picapedrers són, segurament, una de les professions més antigues del món. Des del temps dels constructors de les piràmides, dels talaiots, de les catedrals, dels palaus, dels castells, dels forts i dels gratacels, i ara també dels hotels, els picapedrers sempre han restat en l’anonimat, perduts entre una massa amorfa i desconeguda. Només ens han arribat els noms d’alguns arquitectes, i també dels faraons, dels reis, dels papes, dels bisbes, dels nobles, dels grans multimilionaris i contrabandistes. Dels picapedrers gairebé no se’n sap res, però ells foren els que aixecaren les grans pedres, els que donaren forma a tot allò que sense ells només eren quatre retxes en uns pergamins, en uns papers.

Però ara jo tenc l’oportunitat de treure de l’anonimat un picapedrer i l’aprofitaré. Es tracta de Josep Fuster Servera (1922-2009), amb boina, a l’esquerra de la fotografia i mirant a la càmera de Mr. Canaan, preparant-se per dinar acompanyat dels seus companys de tall, entre els quals també hi ha Miquel Sancho Reus i Pere Sancho Mercadal.

Fill de Josep Fuster, carrabiner valencià represaliat per defensar la legalitat republicana al Port de Pollença, U Moll, i de Margalida Servera Llulla, gabellina de Capdepera, va ser picapedrer tota la vida, va ser un dels picapedrers d’El Castillo i va ser el meu oncle Pep, perquè a més de ser família del meu padrí Miquel Llull, es va casar amb la meva tia Maria Rigus un anys abans del meu naixement. No cal dir que em va ensenyar moltes coses, entre les quals encara ressonen dins el meu cap aquests versos estrambòtics:

Jo no sé parlar en Grumetis

perquè no sabis cum tutits.

Aquí respondran els sintis,

cutum merits fet endintris

i cum tal digneris dignetis. 

(1) Aquests versos són un embarbussament de la llengua catalana que no tenen traducció.

* * *

EIN MANN AUF KRÜCKEN 

Ich habe ihn an den Krücken erkannt. Neben Mrs. Canaan steht er, die ihn zu einer der Hauptgestalten von Señor Yesterday gemacht hat, und mehreren anderen Personen, sicherlich Gästen des El Castillo. Er steht mit dem Rücken zu Cala Rajada und dem Wachturm von Son Jaumell, «es Telègrafo». Er, das ist Marce, Marcelino López Sirer (1919-1994), eine der Persönlichkeiten, die stellvertretend für all das stehen oder stehen sollten, was wir sind oder sein sollten. Mit der Kinderlähmung musste er fertig werden, mit dem Tod des Vaters während des Krieges, mit politischer und sozialer Diskriminierung aufgrund seiner linken Überzeugungen, wegen derer ihm der Zugang zur Universität verwehrt wurde, mit der Enttäuschung darüber, dass er den Lehrerberuf nicht ausüben konnte...

Doch all dies meisterte er mit Bravour. Seinen Überzeugungen blieb er treu und den Lehrerberuf übte er auf eigene Faust aus, indem er dem halben Dorf Nachhilfestunden gab, mich inbegriffen. Auf dem Motorrad oder im Cabriolet fuhr er durch die Gegend, er sprach und unterrichtete verschiedene Sprachen und hatte unglaublichen Erfolg bei den Frauen. Zudem setzte er sich mit philosophischen Fragen auseinander. Er war ein großer Träumer und ein großer Künstler Capdeperas, dessen Hauptwerk sicherlich er selbst war: sein Leben, seine spannungsreiche Biografie, seine Träume und Visionen.

UN HOMU I UNES CROSSES 

El vaig reconèixer per les crosses. Al costat de Mrs. Canaan, que el va fer un dels protagonistes de Senyor Ahir, i d’altres persones, segurament clients d’El Castillo. El veim dret d’esquena a Cala Rajada i a la talaia de Son Jaumell, es Telègrafo. És en Marce, en Marcelino López Sirer (1919- 1994), un dels personatges que representa –o hauria de representar– tot el que som o tot el que hauríem de ser. Va haver de superar la pòlio, va haver de superar la mort del seu pare durant la guerra, va haver de superar la discriminació política i social per les seves idees d’esquerres que li barraren el pas a la universitat, va haver de superar la frustració de no poder exercir la professió de mestre...

Però tot ho va superar amb nota. No va renegar de les seves idees, va fer de mestre pel seu compte donant classes particulars a mig poble, a mi mateix sense anar més enfora, va anar en moto o cotxe descapotable per amunt i per avall, va xerrar i ensenyar idiomes, va tenir un èxit increïble amb les dones, i també va filosofar. Es pot considerar un gran somiador i un gran artista gabellí, l’obra més important del qual és ell mateix: la seva vida, la seva trepidant biografia, els seus somnis i les seves visions.

* * *

Enyorar-se d’on no has estat mai

Aquests mesus a Alemanya, a Soest, m’ha vengut al cap moltes vegades una cançó que diu això: «enyorar-se d’on no has estat mai», més o manco. És un sentiment difús, boirós, difícil de concretar.

He caminat per la ciutat, he anat a les llibreries, a la biblioteca, he fet viatges en bicicleta pel bosc i per la zona agrícola, he anat a escola, he parlat amb molta gent, he mirat i admirat les coses que em passen per davant dels ulls... i m’enyorava d’on no he estat mai.

I també sentia una peresa immensa de tornar a la Mallorca actual, infectada de gent i de màquines, amb una destrucció sistemàtica de tot el que ens encantava.

Enyorava viure en un país «normal», cosa que no he fet mai, si descomptam aquests mesus alemanys.

Perquè aquí me n’he adonat que no tenc un lloc «segur» on tornar. Un lloc on pugui dir: «Som a casa». Potser només en un raconet del meu cor hi tenc guardada una cosa que s’assembla a «casa».

Perquè tornar a un lloc ple d’odi i/o d’indiferència cap a la teva llengu, cap a la teva cultura mil·lenària, no és tornar a «casa». Ni tampoc ho és un lloc on el modus vivendi és l’especulació constant amb el paisatge i amb l’habitatge.

I he recordat que, gràcies a Heike Nottebaum, he pogut ser un alemany per uns moments.

I m’ha agradat.

Per això recuper aquests petits texts que vaig escriure per al llibre Fotografies dels Senyors d’Ahir, un llibre hereu del primer llibre publicat per Cap Vermell, obra col·lectiva però iniciada, com no?, per l’amu Antoni Coix – Antoni Flaquer Obrador – tan i tan present en la nostra vida i en la nostra història. I per això ho faig també, i sobretot, amb la versió alemanya que ara, per uns instants, és la meva.

Soest, maig 2024

Infra-Cròniques alemanyes