Terror judicial

«Si els fills de buda volassin no veuríem mai el sol»

com deia aquell.

«L’equilibri de poders està completament descompensat» [escriu en un missatge tret clandestinament de la presó]: «La jurisprudència es dicta en el sentit que qui té el poder té la raó. Els estats s’han de protegir i defensar, però el que he experimentat en el meu cas són les accions fanàtiques d'una tirania que intenta defensar-se desesperadament».

Oda Schottmüller (1905-1943).
Citat a Norman Ohler (2019). Harro und Libertas: Eine Geschichte von Liebe und Widerstand.

Aquesta cita de la ballarina i escultora Oda Schottmüller que encapçala aquest text ens pot semblar estrany i extemporani a hores d’ara. O ens ho hauria de semblar. Va escriure aquest text mentre li feien un «judici», juntament amb altres membres de «L’Orquestra Roja», per haver conspirat contra el règim criminal que va dominar Alemanya durant una dotzena llarga d’anys.

No cal dir que va ser condemnada a mort i executada l’agost 1943. Podeu conèixer la seva participació en la resistència, i la de molts altres, al llibre d’Ohler, que és d’on he extret la cita de les seves paraules.

Aquest llibre ens descobreix el que poden arribar a experimentar i a fer les persones que se senten lliures, vivint dins un sistema opressiu, dominat per diverses forces lligades per a exercir la violència, física i psíquica, sobre les seves víctimes. Viure en mig d’un règim criminal no és cap bicoca, ans tot el contrari. I sinó els jutges ja s’encarregaran de recordar-t’ho, com ja feien durant la República de Weimar:

«Els jutges es van erigir en bastions del conservadorisme i poques vegades investigaven les accions terroristes de la dreta, mentre no aturaven en l’assetjament a l’esquerra». [Weitz]

I no solament eren les forces judicials, també és la policia i els paramilitars els que conspiren per tal de fer més difícil la defensa dels drets humans. Es tracta d’una coalició criminal que no atura i mai no amolla el mac. Així ho veia ni més ni menys que Heydrich:

«Per tal de derrotar un enemic que aguaitava a cada cantonada, el treball de la policia no podia veure’s restringit per la llei. Les restriccions legals feien nosa a l’èxit crucial de la tasca de la Gestapo, com també les presumptes negatives d’autoritats governamentals concretes a cooperar». [Gerwarth]

I ja ho tenim. La maquinària criminal de l’estat ja està en marxa i ningú la podrà aturar. Només hi falta la premsa, però no passeu pena, aquesta hi serà quan convengui per a acabar de deshumanitzar a la víctima.

Tot això passava a l’Alemanya nazi, evidentment, però la semblança amb el que passa ara mateix al Regne d’Espanya és esfereïdora. I això ve d’enrere, des del pacte de les elits franquistes amb l’esquerreta el 1974 per tal de reformar el règim i que no canviàs res. Tots ells, l’elit feixista i l’esquerreta pactaren deixar el poder judicial com a garant de què fos impossible canviar res del que havien pactat.

Basta veure com han acabat Felipe González, Alfonso Guerra i la Vella Guàrdia «socialista», per tenir una prova irrefutable de l’estafa que va suposar tot allò.

I així seguim.

Els jutges i la policia –també els paramilitars de la GC i els espies del CNI– fan política i si ets republicà i a més ets català, tens molt de números per a acabar molt malament si posen el focus damunt tu. Ells mateixus s’encarreguen de fabricar proves i fer-les arribar convenientment a la «premsa amiga» per tal d’ensorrar la reputació de les seves víctimes, acollonar-les i fer-les desistir de les seves ànsies de llibertat.

Hi ha mil proves de tot això, però si escoltau aquesta entrevista a un dels caps de la policia patriòtica encara ho veure-ho més i més clar:

«Con la madre y con la patria, con razón o sin ella». És a dir, que la unitat d’Espanya està per sobre de tot, per sobre de la democràcia, i cal fer el que calgui per defensar-la. Talment com deia i feia Reinhard Heydrich (1904-1942), SS-Obergruppenführer, cap de l’Oficina Principal de Seguretat del Reich (incloent la Gestapo, la SD i la Kripo), i Governador del Reich de Bohèmia i Moràvia, que actuava sense restriccions fins que fou executat per la guerrilla txeca en l’Operació Andropov.

I si es vol encara una demostració empírica de tot això, només cal pensar en l’horari imposat per Franco en honor de Hitler, que la «democràcia» espanyola ha estat incapaç de revertir. Això pot semblar un tema menor, però no ho és en absolut. Té moltes implicacions que els curts de gambals es neguen a veure i només pensen en allargar el dia. Però és en va. El sol va a la seva i tampoc no s’aturarà la rotació de la terra per tal que la gent pugui sopar més i més tard. Mentrestant, el nostru rellotge marca una hora de més en honor d’Adolf Hitler i tothom tan tranquil.

Dos homus i un horari

O encara més, si volem entendre perquè no s’ha renovat la cúpula judicial aquests darrers anys en què els jutges han anat a lloure amb la seva dèria repressora del republicanisme, consultant aquest llibre es podran llegir les senyals de fum que ens parlen de la destrucció de la democràcia i de la separació de poders.

* * *

Vull tornar a Alemanya, i pensar en Oda, Harro, Libertas i tants altres que sí varen saber llegir les senyals de fum que arribaven. Ho pagaren car, és cert. Aquella lectura del fum els va fer prendre partit i no es varen arronsar. Potser no eren especialment «valents», no ho sé. Però tenien dignitat. Eren alemanys.

Harro i Libertas.

Oda Schottmüller.

«Però això [l’horrible guerra destructora entre Alemanya, Anglaterra, França i Rússia], només seria el primer acte del gran espectacle, el preludi, per dir-ho de qualque manera. El segon acte és la revolució europea mundial, el gran duel entre els pobres i l’aristocràcia dels propietaris, i no hi haurà cap menció a la nacionalitat o a la religió: Només hi haurà una pàtria, és a dir, la terra, i només una fe, és a dir, la felicitat damunt la terra…»
Heinrich Heine (1797-1857), Lutetia (1854).

Bibliografia:

Bosch, Joaquim; Escolar, Ignacio (2018). El secuestro de la justicia. Barcelona: Roca.

Gerwarth, Robert (2011). Hitler’s Hangman. The life of Heydrich. Yale University Press.

Ohler, Norman (2019). Harro und Libertas: Eine Geschichte von Liebe und Widerstand. ‎ Kiepenheuer & Witsch.

Weitz, Eric D. (2009). Weimar Germany: Promise and Tragedy. Princeton University Press.